|
Segons sembla, molts dies després
que la nau havia vacil·lat a causa de les tempestes
davant del cap d'Hornos, va declarar-se l'escorbut i va endur-se
tant blancs com negres. A l'últim, després de
contornejar el cap i de passar al Pacífic, les vergues
i les veles estaven tan destrossades i els mariners supervivents,
invàlids en la seva majoria, les manejaven amb tan
poca gràcia que la nau, incapaç de seguir el
seu rumb septentrional impulsada pels vents, aleshores forts,
aquesta nau immanejable, durant dies i nits seguits, va ser
arrossegada cap al nord-oest, on tot d'una la brisa va abandonar-la
a calmes xafogoses, en aigües desconegudes. Llavors la
manca de tonells d'aigua va resultar tan perillosa per a la
vida; com abans ho havia estat la seva presència. Induïda,
o almenys agreujada, per la ració escassíssima
d'aigua, una febre maligna va estendre's després de
l'escorbut; amb l'ajut de la calor excessiva de la calma dilatada,
la febre va actuar amb rapidesa i va endur-se, com si ho haguessin
fet les onades, famílies senceres d'africans, i un
nombre proporcionalment més alt d'espanyols, un nombre
que, per una fatalitat desafortunada, incloïa tots els
oficials que quedaven a bord. En conseqüència,
a causa dels vents ràpids de ponent, que havien aparegut
després de la calma, les veles esquinçades (que
calia simplement abaixar, però no plegar, quan fos
necessari) s'havien reduït gradualment als parracs de
rodamón que eren ara. Amb l'objectiu d'obtenir homes
que substituïssin els mariners perduts i a més
a més provisions d'aigua i veles, en presentar-se la
primera oportunitat el capità s'havia dirigit a Valdivia,
el port meridional més civilitzat de Xile i de Sud-amèrica;
però, en apropar-se a la costa, les boires li havien
impedit albirar aquest port. Des d'aquest moment, el Santo
Domingo, gairebé sense tripulants, sense veles
i sense aigua, havia rebut les envestides dels vents contraris,
havia estat enganyat per corrents o havia estat envoltat d'algues
en les calmes, i de tant en tant havia tirat al mar els seus
nous morts. Com si fos un home perdut en un bosc, la nau havia
tornat a passar pel mateix camí més d'una vegada.
-Però, enmig d'aquestes calamitats -va continuar parlant
Don Benito, amb la veu ronca, retorçant-se, adolorit,
en la mitja abraçada del seu criat-, haig de donar
gràcies als negres que vostè veu. Aquests homes,
encara que a vostè, que no té gaire experiència,
li semblin ingovernables, s'han comportat amb menys agitació
que la que el seu propietari hauria cregut possible en aquestes
circumstàncies.
(De Benito Cereno)
44. LA CARTA DE NAVEGACIÓ
Si haguéssiu seguit el
capità Ahab a la seva cabina després de la torbonada
d'aquella nit, després d'aquella salvatge ratificació
del seu propòsit amb la tripulació, l'hauríeu
vist anar cap a un calaix que hi havia al jou, del qual en
va treure un gran rotlle arrugat de cartes marítimes
esgrogueïdes i les va estendre davant d'ell, damunt la
seva taula empernada.
Després l'hauríeu vist que s'asseia davant i
que estudiava intensament les línies i els ombrejats
diversos que trobava; i amb llapis, lent però ferm,
traçava ratlles addicionals en els espais que encara
estaven buits. De tant en tant consultava munts de vells quaderns
de bitàcola que tenia a un costat, on hi havia anotades
les estacions i els llocs on, en diversos viatges anteriors
de diferents vaixells, s'havien capturat o vist catxalots.
Mentre estava així ocupat, la pesada llàntia
de peltre penjada amb cadenes sobre el seu cap es gronxava
contínuament amb el moviment del vaixell i feia sense
parar bellumes de clarors i ombres sobre el seu front arrugat,
fins que gairebé semblava que mentre ell marcava línies
i cursos sobre les cartes arrugades, alguna ploma invisible
també traçava línies i cursos sobre la
carta profundament marcada del seu rostre.
Però no era aquella nit en particular que, en la solitud
de la cabina, Ahab rumiava així sobre les seves cartes.
Gairebé cada nit les treia, i gairebé cada nit
algunes marques eren esborrades i substituïdes per altres.
Car, amb les cartes dels quatre oceans davant d'ell, Ahab
traçava un laberint de corrents i remolins amb vista
a un acompliment més segur d'aquella idea monomaníaca
de la seva ànima.
Ara bé, per a qualsevol que no estigués completament
familiaritzat amb els costums dels leviatans, podria semblar
una tasca absurdament desesperançada aquella de cercar
una única criatura solitària en els oceans sense
encerclar d'aquest planeta. Però no pensava així
Ahab, que coneixia les tendències de totes les marees
i de tots els corrents i amb això calculava el rumb
de l'aliment del catxalot; i també, tenint en compte
les estacions regulars i comprovades per caçar-los
en cada latitud particular, podia arribar a hipòtesis
raonables, gairebé properes a certeses, pel que feia
al dia més adequat per ser en aquest o en aquell calador
a la percaça de la seva presa.
Efectivament, tan segur és el fet de la periodicitat
de la presència del catxalot en unes aigües determinades,
que molts caçadors creuen que, si es poguessin observar
de prop i estudiar per tot el món, i si es comparessin
curosament tots els quaderns de bitàcola d'un únic
viatge de tota la flota balenera, ens trobaríem que
les migracions del catxalot són tan invariables com
les dels bancs d'arengades o dels esbarts d'orenetes. Amb
aquestes indicacions s'han fet intents de contruir elaborats
mapes migratoris del catxalot.
(De
Moby Dick)
|
