|
A banda i banda de la carretera
s'estenien els camps de blat. Les espigues es doblegaven,
madures, plenes, a punt de rebentar; una brisa lleugera les
omplia d'onades rosses. El sol es ponia entre boires: un sol
de color de carmí que omplia el paisatge de tons malva.
De tant en tant una rosella treia el cap entre les espigues,
excessiva d'immobilitat. La carretera era plena de gent que
no sabia on anava. Passaven carros curulls de mobles, de gàbies
plenes d'aviram assedegada i famolenca, de matalassos, d'estris
de cuina, d'eines de treball.
-Ens deixeu pujar?
Invariablement, el carreter, que anava a peu i que de tant
en tant tustava l'anca d'una de les bèsties per encoratjar-la
a continuar, deia:
-Els meus cavalls no poden més. Ja van prou carregats
i fa una setmana que marxen de nit i de dia. .
-Nosaltres ja fa dos dies que no hem menjat res...
-És la guerra.
I l'home continuava endavant amb la seva fortuna dalt del
carro, cellajunt i dur .
A un costat de la carretera hi havia un camió militar
en pana.
-Voleu un cop de mà?
Un soldat en mànigues de camisa, descalç, se'ls
mirà.
-Ei, tu, dóna'm la clau anglesa! -De sota del camió
sortí una mà i un braç.
-La clau anglesa ?
-La trobaràs darrera del seient embolicada amb un sac.
-On?
-Embolicada, darrera del seient.
-Ah... em pensava que deies... Vine, mira el motor... -El
soldat que cridava des de sota del camió sortí.
Aparegué el cap, mig cos, les cames, d'un bot es posà
dret. Era un noi ros, amb els ulls d'un blau d'acer i tenia
les mans i els peus enormes.
-Si us dono un cop de mà, ¿ens deixareu pujar
fins a Orleans?
El que havia sortit de sota el cotxe sels mirà. L 'altre
digué:
- A mi no em faria res. Però... ¿és que
nosaltres sabem si podrem arribar? De moment l'hipopòtam
se'ns ha encallat. Només tenim benzina per a fer dos
quilòmetres i els alemanys ja deuen entrar a Artenay.
Val més que seguiu endavant i si pot ser no us entretingueu.
La gent començà a cridar, els cavalls que tiraven
els carros dreçaren les orelles. Un murmuri sord s'aixecava
de la carretera, una barreja de veus i de crits d'esglai.
-Què passa?
-Res. Aquesta colla de ximples que deu haver vist un avió.
I no falla mai. Ells criden i l'avió surt. Teniu...
ja el veig. Però és un avió de reconeixement;
tot el matí ens ha fet la guitza. Aneu amb compte perquè
metralla.
A mida que s'acostaven a Orleans, la carretera s'omplia de
gent. Venien de tots els pobles veïns, tots els camins
i caminets abocaven fugitius. La carretera feia un pendent
suau i un tros lluny tenia cases a banda i banda.
-No es pot passar. No es pot passar. -Cridava un noi que anava
amb bicicleta i en direcció a Artenay.
-Per què no es pot passar?
-Acaben de saltar els ponts. Tot Orleans és un braser.
|
