|
Com que el meu amic íntim,
en el seu telegrama, només deia que arribaria a la
nit, sense precisar en quin tren, i n'hi havia dos de possibles,
l'un a les deu i l'altre a les dotze, vaig decidir-me a anar
a passar la vetlla a l'estació. Era, naturalment, el
meu deure, d'ésser-hi a l'arribada del tren de les
deu, però ja comprenia que el meu amic no apareixeria
sinó a la mitja nit -al capdavall, l'hora més
escaient per a una aparició. M'hauria jugat qualsevol
cosa que, el meu amic, de cap de les passades no vindria abans.
Jo era, doncs, lliure d'anar a un cafè, a un cinema
o a un teatre, per no aixecar-me fins a tres quarts de dotze.
A tres quarts de dotze en un cafè només hi romanen
les parelles que ja fa temps que són casades, al cinema
comencen aquella quarta part que ja heu vist tot seguit d'entrar,
i al teatre, fet i fet, ja endevineu quin serà el desenllaç.
Però jo tenia una voluntat sorda, sorruda, d'oferir
un sacrifici ombrívol a l'amistat gentil. Estava decidit
a romandre dues hores a l'estació. Confessaré
que vaig tenir la feblesa de comprar un diari. Us farà
somriure, i amb tota la raó, la idea de creure que
un estri com és un diari, que ben plegat el podeu dur
a la butxaca de l'armilla, hagi arribat a semblar una solució
a un home que té dues hores de coll. A més,
jo, per fer-me càrrec d'un diari, l'he de llegir de
pressa. Si provo de llegir-lo a poc a poc, penso en altres
coses. Si provo de tornar a llegir a poc a poc allò
que he deixat estar per qualsevol insípida escapada
imaginativa, aleshores no ho entenc. Jo no puc llegir un diari
de cap a cap d'una ratlla, i després de l'altra, com
qui Ilaurés resignadament amb Ia vista. He de llegir
en zig-zag.
Vaig consumir , doncs, el meu diari en els cinc minuts d'esperar
el tren de les deu. Recordo que els editorials no eren més
que sabonera, i els telegrames gairebé tots reproduïts
de I'edició del matí; acabaven d'omplir aquelles
fulles enganyoses una llista de títols del Deute amortitzats,
un extens bulletí meteorològic, i dues o tres
notícies que a tots els diaris conserven compostes
com a material de recurs per a omplir un buit: la mort de
Lenin i el nou enfonsament del marc.
Del tren de les deu va baixar-ne bastant de gent. Va ésser
un moment vibrant. Els homes, tots semblaven joves, amb capells
fluixos i gavardines, i tiraven les maletes als camàlics,
amb una alegre exaltació. A les dones els reien els
ulls sota els arcs voltaics. ''Ja som a casa'' es deia tothom.
Ningú no pensava: ''Romandràs a l'estació
tot esperant aquell tren o l'altre.'' En aquella hora la gent
no està per combinacions. Se'n van a jóc. Els
empeny Ia idea egoista del dolç conhort imminent. Sensació
sedant de la casa que no es belluga mai, dolls d'aigua, el
pijama, dormir ficat al llit... Llur agosarament és
visible. La corrua s'organitza, es fon, en un moment.
No diré pas que a l'estació, en les hores successives,
hi manquin del tot els espectacles. Un home tot brut camina
al flanc d'un tren desert, amb una barra a la mà, i
fa, tot colpint els baixos de cada vagó, uns sons metàl·lics.
AI cap de quinze minuts passa un altre ferroviari que ha trobat
tres ampolles buides d'aigües minerals. Després
ve o se'n va una locomotora tota sola. EI moment més
apassionat és quan organitzen un llarguíssim
tren de càrrega; als vagons, hermèticament closos,
hi ha senyals cabalístics, fets amb guix, que us arriben
a entretenir .Quan allò se us acaba, podeu anar a veure
els cartells anunciadors; aquell de la platja i la palmera
és el més conegut, però per passar l'estona
els que us van més bé són aquell que
tots són de lletres, en llur deler de les instruccions
minucioses. Per un segon, us pot atraure la solitud impressionant
de les sales d'espera, però un hom no s'hi atarda;
dar en- tenent.. d'una manera escultòrica, que us espereu
per dues hores, no us fa goig; preferiu de simular una certa
volubilitat. EI cafè-restaurant dóna poc de
si: aquells dos pilonets de taronges i de bananes més
aviat us fan tristesa; les taules preparades amb tasses de
cafè amb llet i sucreres us recorden desagradablement
el col·legi de primera ensenyança, al dia del
sant del director. Jo tampoc no sóc d'aquells que s'encanten
veient els telegrafistes a l'obra, per un dels vidres menys
opacs de lIur porta. Però, aleshores, hi ha encara
un plaer que dura bastant. És abandonar els ulls als
innombrables llumets de l'estació, blancs, vermells,
blaus; hom pot considerar-los amb una ànima mig folklòrica,
com devien mirar els estels els pastors de la Caldea, i té
prou lleure per a teixir-hi faules. El rengle de lIumets blancs
són uns pretendents d'aquell llumet blau, que és
una princesa, però el rei son pare, que és el
lIumet roig, ha dit que el que s'hi voldrà casar ha
de reeixir en tres proves, que seran...
Miro el rellotge: manca mitja hora perquè arribi el
meu amic. Cal que em prepari. No divagaré més.
Ara ja puc assumir l'aire d'una persona que realment n'espera
una altra, i que hi està vitalment interessada. De
tant en tant sondejo, amb l'esguard, les lIunyanies. Amb un
esguard serè. D'aquí deu minuts em podré
permetre, tanmateix, el primer gest d'impaciència.
La cosa es comença d'animar .Vénen deu o dotze
camàlics i fan tertúlia asseguts a les vagonetes.
Són com certs ocells que anuncien el bon temps. Hom
sent crits de ferroviaris, lluny , per la via. Es veu que
aquest tren en el qual arriba el meu amic és d'una
certa importància, i volen assegurar bé el tret.
Sona la campaneta desitjada... I no triga a comparèixer
el tren. Amb sorpresa meva, el tren avança amb massa
lentitud. I és massa fosc. Comença de davallar-ne
gent. Soldats, i tristos proletaris amb infants a coll-i-be,
i dones que traginen grans embalums, i dos o tres captaires
professionals. És un tren de terceres. Els uns se'n
van badallant, els altres mastegant un brot de romaní,
algunes criatures somiquen, s'allunyen els cops en terra del
bastó d'un orb.
El meu amic no vindrà. Ara se m 'acut. Seria un final
massa esclatant per a una vetlla en la qual han sovintejat,
relativament, els períodes somorts. Haurà perdut
alguna combinació; de segur que demà al matí
rebré un nou telegrama dient que arribarà, lacònicament,
a la nit. Cadascú per allà on l'enfila.
(De "A l'estació"
dins Les bonhomies i altres proses.)
LA BELLA DAMA
DEL TRAMV/A
A Emili Vallès
Si ran de la parada veieu el "tram" passar
tot ple de "smarts" o gent de la pescateria,
sota un gran feix de plomes eternament hi ha
la bella dama en el tramvia.
La nua el seu ermini gelós com un serpent;
sa gorja mal coberta la voluptat exhala;
deurà parlar , quan parli, melodiosament:
és de París o Guatemala.
Tot d'una que
l'heu vista, s'allunya a l'infinit
dins el brogit del tròlei i de la baluerna,
i es decandeix llavores la flama del sentit.
Mes, si pugéssim, ¿fóra eterna?
jOh, no! La bella
dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada:
si gaire l'escatíem, no fóra tanmateix
com la copsà la llambregada.
Car la beutat,
o baixa quan hem pujat -ço és...
la nostra maniobra
subtil resulta vana -,
o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues",
sollant la parla catalana.
I no hi ha més
manera: la dama corre avall
o bé de dispesera tot d'una pren la fila.
Anem a peu, poetes, car la beutat defall
en el topant on hom s'enfila.
Jovent, joh tu
que cerques la joia o el renom!,
no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria.
Totes les esperances de l'avenir són com
la bella dama del tramvia.
(D' Auques i ventalls.)
|
