|
El carril, aquell carril tan
desitjat, que, a so de campanes i terrabastall de músiques,
el 15 de juny del 65 s'inaugurà a Pratbell, acabà
arreu amb els antics mercats. Les feixugues galeres de l'Urgell
i d'Aragó no hi comparegueren més; el bestiar
de Verdú tampoc; els bladers hagueren de tancar els
magatzems; els ramblers emigraren; aquell brogit d'invasions
forasteres no trencà ja periòdicament el repòs
dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblà apoderar-se
de la vila, el somni que pesa damunt les poblacions pageses.
Enmig d'aquella quietud, ressonava amb certa tristesa l'espinguet
potent de la locomotora, crit d'alerta d'una nova civilització
sorollosa i atrafegada.
Llavors l'estació s'animava un xic; els veïns
del raval guaitaven per les finestres; els pocs pagesos escampats
per la plana com figuretes perdudes, es redreçaven
i restaven embadalits, les mans plegades damunt l'eina del
treball. De sota terra, del túnel de Malgual, apareixia,
embolcallat en fum, el tren, indecís, negre, empetitit
com joguina de fira per la distància i per la magnitud
de les muntanyes que li servien de fons. Ell corria, corria,
i solament imposant-li fites coneixia l'espectador que guanyava
camí. Però, així i tot, duia en si certa
majestat, tot d'una atractívola i imponent, que obligava
a mirar-lo. En el seu curs era capriciós i enjogassat.
Tantost mostrava al llarg la seva trencada silueta en camp
ras, davant del lluminós horitzó; tantost es
presentava de pit, blanca cimera esblenada al cap, els seus
ulls rodons llampeguejant; tantost s'embarumava en canyars
i arbredes, o s'encauava en un tallat serradet, damunt del
qual, arreu, s'arrossegaven fantàstiques fumeroles.
A estones se'l sentia xisclar adolorit; a estones panteixar
amb afany; i, a mesura que s'acostava, la terra trontollava
sota els peus, la màquina s'engrandia, la seva embranzida
es feia imposant. De sobte eixia d'un altre tallat, llançava
als aires un xisclet més viu i llong, al qual responia
la campana de l'estació, enfrenava l'embranzida, i,
dalt del geomètric talús, desfilava sobre frèvol
rodatge la interminable corrua de vagons embalumats de saques,
botes, carbó, fustes, ferro i maquinària. Els
vagons topaven uns amb altres com marejats; llur rodam grinyolava
al pes de tanta abundor. En duien més ells en un viatge
que no pas en trafiquejava la vila en deu mercats; i sols
algun dia, mentre la màquina feia aigua, s'enganxaven
a la cua dos o tres vagons més que tancaven les sobralles
de Pratbell. Pocs minuts després fugia, tot aquell
comboi de riquesa, amb un crit salvatge d'orgull, deixant
espalmada la vila, buida i solitària l'estació,
com capsa abandonada al mig del camp.
Els pratbellins, de les finestres estant, sentien quelcom
d'imponent i trist alhora, fins quan el tren era de passatgers.
Veure tot aquell eixam de desconeguts que s'abocava a les
finestres indiferent, dames amb vestits rebuscats, quintos
que cantaven cançons estranyes, jovent desvergonyit
que saludava en so de burla, senyors que corrien del tren
a l'estació i de l'estació al tren, empenyent-se,
atropellant-se; contemplar com tot aquell món tornava
a entrar en caixa als cops sords de les portelles, i amb quin
desdeny partia tot joiós sense veure Pratbell sinó
d'esquitllèbit, era fantasmagoria antipàtica
que ofenia el patriotisme i amargava el sentiment de germanor.
D'on venia, on anava, aquell tros d'humanitat tan indiferent
per a l'altre tros? S'hauria dit que era un pesombre que es
repetia cada tres hores per interrompre la pau dels pratbellins,
passant-los pels ulls races i més races d'un món
nou i esbojarrat que vivia viatjant eternament.
(De L'escanyapobres)
La primera cosa que buscà
en Deberga en entrar al rnoll de l'Estació del Nord
fou un compartiment ben buit; i ja desesperava de trobar-lo,
i a punt estava d'encabir-se, tot enutjat, en un dels que
menys gent contenien, quan, fent-li notar el seu criat que
el conductor retirava la placa d'un reservat de senyores,
va córrer a ficar-s'hi. Era a mig juliol, al bo de
l'escampada estiuenca dels barcelonins. El tren anava farcit
de passatgers. Trobar un compartiment buit on poder-se ajeure
era treure la rifa. En Deberga, doncs, va córrer a
aprofitar-se de la sort triant el racó esquerre d'allà
al fons, que era el cantó més fresc. Tot satisfet
de la troballa, posà al filat el sac de mà que
duia, s'endossà el guardapols, encengué una
cigarreta, s'estengué al divan d'utrecht vermell, i
obrí un diari per fer-se millor la non-non. Però
tot d'una... rac!... obren la portella, i (oh goig sense alegria!)
de primer un criat carregat de saquets de mà, rotllos
d'abrics i paraigües; després una cambrereta vistosa,
amb un gran munt de capses rodones i altres andròmines
que no la deixaven passar per la portella; després
un noi d'uns deu anys, magret i esblanqueït, amb una
cabellera que se'l menjava de viu en viu i una gran pallola
a mig cap; després una senyoreta casadora, un xic anglesada;
després una altra de més alta i feta, casada
pel que semblava, de posat arrogant i airosa; després...
(ah! gràcies a Déu)... es tancà la portella,
i les senyores i el nen; sense ni haver mirat en Deberga,
van abocar-se a la finestra i es van quedar enraonant amb
una colla de senyors i de criats plantats a baix al moll,
mentre, a dalt, criat i cambrera es veien amb feines per a
encabir en els prestatges tot l'embalum de fato que havien
pujat.
-Malviatge! -exclamà per a si en Deberga en veure aquella
irrupció i pensant ja a saltar del cotxe-. Quitxalla
i senyores!... Ja estic ben fresc!
(De Pilar Prim)
|
