|
-...no, no, tal com li ho dic,
mai no he pogut dormir en el tren, m'ensopeixo una mica però
sempre sento aquesta cruixedera de rodes i de fustes i a més
a més amb aquest trontoll i tants sotracs tinc por
d'anar al wàter i m'espanta pensar que el tren em pot
rebotre contra la paret i estabornir-me i si ningú
no tingués necessitat durant moltes hores encara que
cridés no em sentirien i a la meva edat em trobarien
morta i no voldria pas morir sense prendre Nostre Senyor.
Tots podem tenir un cop d'accident, però seria molt
trist morir condemnat, i a mi el foc no m 'agrada i el de
l'infern deu ser, pel que diuen, dels més forts.
...que si tenen set? pobres bèsties, i tal. Amb aquests
becs badats i aquestes crestes desmaiades... però no
les puc ajudar. Ara que hem de pensar que demà passat
totes seran mortes i rostides perquè és Santa
Maria i a casa dels meus senyors serà festa grossa,
perquè, a més que és el sant de la senyora
faran la puesta de largu de la nena gran, que sembla una estampa...
Oi que m'avisarà quan serem a Barcelona? Jo no sé
llegir cap lletra, el meu fill sí que sabia llegir
com si fos un fill de senyors, però va morir del pit
i encara no tenia vint anys. El meu home va dir-me: ''No ploris,
així s'ha estalviat de fer el soldat.'' Perquè
vivíem a Barcelona mateix, ara no recordo el nom del
carrer , però era prop de l'estació de França.
El meu marit era forner i era molt ben considerat i treballar
la farina és una cosa que no fa fàstic. Jo sempre
li deia... Valga'm Déu, ara se'ns posa a ploure i aquestes
bestioles que se m 'estan morint de set... amb aquesta xafogor,
miri-se-les, tan grasses com les crio i que no tenen polls...
co-coc, co-coc... petites... si els pogués recollir
una mica d'aigua... Ja veurà, tot el dia la llibertat.
I la sequedat a les potes que procuro que tinguin...
...em sembla que era l'any que van cremar els convents, oi
? , que Nostre Senyor no els ho tingui en compte, al poble
hi va haver un temporal que es va emportar tota la collita
i ens va deixar a la misèria, i el meu marit va dir:
..Anem a Barcelona i aixíi el noi sabrà més
que si ens quedàvem aquí, que un pagès
sempre és un pagès i un senyor sempre és
un senyor.'' I el meu germà, que tenia diners perquè
era l'hereu i tot li venia de cara i això ja ho tenia
del néixer , va comprar la casa i el camp per fer-ho
anar enlaire, que ell podia i nosaltres no podíem,
i quan vam arribar a Barcelona teníem uns quants diners,
però de mica en mica els vam anar perdent, perquè
el meu home no va trobar feina de seguida i el noi ja era
de mena malaltís, i metge per aquí i metge per
allà, i bona nit i bona hora la picossada de diners
que ens havia dat el meu germà per la casa i el camp.
I tot per culpa de l'aigua, perquè sense el temporal,
que devia caure per càstig de Ia crema de Barcelona,
sempre paga el just pel pecador i ho vam pagar nosaltres perquè
les terres tiraven cap al riu i feien baixada i l'aigua s'ho
va endur tot cap avall...
...si en vol ja en pot agafar... la debilitat és una
cosa molt dolenta i ja se sap que el ventre porta les cames...
amb la gana que hem passat tots plegats... Sí, miri,
una truiteta, oh els ous, els ous són de la setmana.
Quan vivia a Barcelona cada diumenge anàvem al Tibidabo
i ens endúiem el menjar, però a mi sempre em
feien por els ous de Barcelona perquè són ous
guardats. Vol una miqueta de pernil? Un tallet? No digui que
no, que no sap el que es deixa perdre. Això alimenta
i no enfarfega... Jo anava a rentar la roba a casa d'uns senyors
que tenien quatre minyones i un criat només per a obrir
la porta, que es deia Julio, i el senyor era alt i prim i
duia lentes d'or , i la Carmeta, que era la cambrera, em va
explicar que era el principal d'un partit i que de tant en
tant havia de fugir a França sense temps per fer les
maletes, perquè això del català era molt
perseguit. A vegades, quan em veia passar amb el cove de la
bugada, em deia: ..Apa, Ramona, cap a fer la roba blanca,
eh? ...vol un préssec? Són tot suc i tot mel.
Li faran passar la set.'' Encara plou: Ai, Senyor!, i jo que
m'he deixat el paraigua com una bleda i m'atorrollo quan arribo
a Barcelona, perquè com que no sé llegir per
agafar el tramvia pateixo molt i sempre he de preguntar quin
nom porta al costat. En vol un altre? Això fa salut,
mengi, mengi... Doncs ha de pensar que deien la missa a casa
mateix, que encara no sé com no els van matar tots
quan va venir la revolució, i el capellà, que
era amic de la casa i que havia ajudat la mare de la senyora
a ben morir, també es va salvar. No li havia vist mai
la cara perquè només el vaig veure dues vegades
que travessava el corredor i anava de pressa com una rata,
però era molt menut. On som? Ah! Cerdanyola. Miri què
tal. Tot rient, rient, ja som a Cerdanyola...
|
