Assassinat en l'Orient Express

En el seu camí atronador, de tres dies de durada, a través d'Europa, el famós Orient Express frenà bruscament en plena nit.

Els torbs de neu li barraven el pas. Tot era silenci. Voltats pels pujols silenciosos dels Balcans, els passatgers es disposaren a passar la nit.

Hercule Poirot no dormí gens bé. Es despertà, sobresaltat, a altes hores de la nit, en sentir un gemec molt fort, no gaire lluny. En el mateix moment sonà un timbre estrident.

Algú va dir: "No ha estat res; una confusió..."

Hercule Poirot no va sentir res més i al cap d'una estona s'endormiscà, inquiet.

Però al matí l'ocupant del compartiment veí era mort, cosit a punyalades, i l'assassí encara era al tren...

-Voilà, monsieur. -El conductor va ensenyar, amb gest teatral, la bellesa del compartiment i l'ordenada col·locació dels seus bagatges-. La maleta del senyor l'he posada aquí.
La seva mà estesa era molt significativa. Hercules Poirot va col·locar-hi un bitllet plegat.
-Merci, monsieur. -El conductor va fer-se encara més amable-. Tinc els bitllets del senyor. També necessito el passaport, faci'm el favor. Crec que el senyor interromprà el seu viatge a Instanbul, oi?
Monsieur Poirot va assentir amb el cap
-Suposo que no deu viatjar gaire gent, oi? -va preguntar.
-No, senyor. Tinc només dos altres viatgers: tots dos són anglesos. Un coronel de l'Índia i una jove anglesa de Bagdad. El senyor desitja alguna cosa?
Monsieur va demanar una ampolla petita de Perrier.
Les cinc de la matinada és una hora molt intempestiva per a pujar en un tren. Encara faltaven dues bones hores perquè es fes clar. Conscient de tot això i satisfet d'haver portat a bon terme una delicada missió, monsieur Poirot va ajeure's en un racó i es va quedar adormit.
Quan va despertar-se ren ja dos quarts de deu i ràpidament es va dirigir al vagó-restaurant a la recerca d'un bon cafè calent.
En aquell moment només hi havia un sol ocupant en tot el vagó; sens dubte era la jove anglesa, de la qual li havia parlat el conductor. Era una noia alta, esvelta i morena i podria tenir uns vint-i-vuit anys. es podia observar una freda indiferència en la manera que tenia de prendre el seu esmorzar i en la forma de cridar el cambrer perquè li portés més cafè, que denotava un cert coneixement del món i de viatjar. Portava un vestit d'una roba molt fina, perfectament apropiada a l'alta atmosfera del tren.