El Robinson del metro

Slake circulà amb el metro tota aquella tarda, travessant i tornant a travessar la ciutat, tallant-la a trossos a cavall dels vagons sorollosos, brollant dels túnels, foradant la roca. Seia, com una mòmia catapultada, ressuscitant-se ell mateix de tant en tant per baixar en una estació de transbord i pujar en un altre vagó amb destí a algun altre racó distant de la xarxa de ferrocarrils subterranis metropolitans. A Slake Ii era igual en quin racó. Tocà el Bronx, Queens, Brooklyn, tornà enrera fins a I'Upper West Side. I avall un altre cop fins a Battery i, un altre cop enrera, per sortir finalment a l'estació del carrer Quaranta-dos de la línia de Lexington Avenue: l'estació Grand Central.
Què féu sortir Slake del seu amagatall precisament en aquest lloc? Vés a saber-ho. Alguna cosa se l'endugué per entremig de la massa, l'arrossegà la gent que s'empenyia cap a les portes giratòries fins que arribà el peu d'unes escales. Slake mirà amunt. Fou un acte decisiu.
Així que començava a pujar els graons un esquadró volant de nois els baixava. Falange de salvatges cridaners que li queia al damunt saltant, empenyent-se, rodolant escales avall més ràpids que no ho permeten ni la inèrcia ni la llei de la gravetat. La realitat engrapà Slake pel coll i li afluixà les cames. Girà cua i corregué escales avall, el trepig dels peus barrejant-se-Ii amb el de la sang als polsos. Tornant a l'andana Slake cometé el tercer delicte del dia, passà per sota de la portella automàtica i baixà el següent tram d'escala.
-Pareu-lo! -cridà l'home de la finestreta del canvi adreçant-se a ningú. Però Slake corria, com si el perseguissin per tota l'estació, enllà de les oficines amb finestres de l'Administració fins al final de l'andana, baixà a la via i s'endinsà pel túnel.
Només havia corregut vint passes quan es despertà del malson i s'adonà d'on era i del que feia: els peus a tocar dels rails i les mans arrapades a la paret, terror al darrera i foscor al davant. Slake es quedà clavat, d'esquena a la paret i el més lluny que podia del metro que pogués venir.
El metro que pogués venir!
Slake buscà desesperadament allò que sabia que havia de trobar, que havia vist moltes vegades de l'estació o del metro estant, els refugis de ciment oberts a la paret on els obrers del metro s'esperaven mentre passaven els trens. Caminà a poc a poc pels taulons que cobreixen el tercer rail, el que porta l'electricitat, palpant el mur en busca del refugi, però abans de trobar-ne cap trobà una altra cosa, un forat, una obertura inesperada al mur del túnel!
Slake s'ajupí i a la incerta claror que li venia dels llums del túnel va poder veure una espècie de paret a l'altre cap del forat. Tremolant i balb Slake passà pel forat, primer una cama buscant amb el peu un punt sòlid fins que el trobà, i després la resta del cos. Es redreçà cautelosament, insegur de l'alçada d'aquell cau. No topà amb res, ni tenia els peus sobre la grava de la via sinó sobre pedra ben sòlida, amb algun roc.
Slake avançà a poc a poc, com un cec que comença a veure-hi, i descobrí que es trobava en un petit recinte que tenia només una sortida, el forat per on havia entrat. No semblava ocupada ni utilitzada, aquella, diguem-ne, cambra. Slake s'assegué amb l'esquena contra la paret.

(...)
PER UNA ALTRA VlA

En un moment determinat de la seva vida de conductor, Willis Joe començà a menar el metro com si portés un cavall i pasturés ovelles. Aquesta transformació s'inicià en un punt molt concret: el tram entre els carrers 138 i 149, on una irregularitat del traçat feia fer un salt als vagons, que suggeria el trot d'un cavall. En el seu següent viatge a Woodlawn Willis Joe experimentà el mateix. No hi parà gaire atenció però l'endemà, quan conduïa un comboi directe i pogué fer la llarga distància entre les estacions dels carrers 59 i 125 a tota velocitat, amb la maneta del fre en punt mort, Willis Joe Whinny descobrí que justament gaudia de la sensació de pasturar ovelles a cavall, en els oberts horitzons d'Austràlia. No era exactament Austràlia, allò. L'aire hi era humit i tancat. Els túnels amagaven el cel gairebé sempre. Però molt poc després Willis Joe fou capaç de superar aquestes dificultats i pogué menar el ramat a les cledes per a la tosa, o cap al mercat per llargs camins.
Per a Willis Joe, ara els semàfors vermells volien dir so't dic, í els verds passa-llà. Ara anava pels llaners, guia- va el ramat, el voltava. Era fantàstíc. ..fou fantàstíc.