Vet aquí que una vegada totes les princeses i heroïnes dels contes de fades es varen reunir a la caseta de la Blancaneus per parlar de l'escassesa de prínceps intel·ligents.
«He decidit que no té sentit que em quedi a casa esperant que algun idiota aconsegueixi travessar el bosc», va dir la Bella Dorment (que, per cert, estava ben desperta).
«I jo n'estic tipa, d'aquest fetitxista dels peus —va dir la Ventafocs—. Us podeu imaginar que algú esculli la companya de la seva vida d'acord amb el número de sabata que fa? Com podria aguantar un home així una dona que tingui una mica de respecte per si mateixa?»
«Després de tenir cura de la casa dels Set Nans —va dir la Blancaneus—, no vull veure cap més home ni en pintura. No n'hi havia cap que tapés el tub de pasta de dents, ni que es rentés els mitjons bruts.»
«Us entenc perfectament —va dir la Rapunzel—: Aquell que venia a festejar-me no era massa eixerit. Però, us imagineu què és estar tancada dalt de la torre sense poder-se escapar? Estava contentíssima quan aquell xicot va pujar a dalt; vaig pensar que els meus dies de presonera s'havien acabat. Però el molt ximplet se'n va tornar cap a baix. Cada cop que tornava em deia que la propera vegada portaria una escala. Però mai no se'n recordava.»
«I tu t'ho creies de cap a peus, que no se'n recordava? —va dir la Ventafocs (que tenia els peus ficats al cap)—. Espero que no t'hagis ficat en cap embolic.»
«Quin embolic? —va dir la Rapunzel sorpresa—. Quin problema voleu que tingui? Des del dia que em vàreu rescatar, em trobo molt bé, i fins i tot m'he engreixat tres quilos.»
«Què dius? —varen cridar totes les princeses i heroïnes alhora—. T'has engreixat tres quilos?»
«Sí —va dir la Rapunzel innocentment—. Però tinc un petit problema, que us voldria consultar. Últimament, als matins em trobo una mica marejada.»
Les va mirar de reüll, en veure que s'havien quedat parades.
«I això que ens havíem reunit per parlar de l'escassesa de prínceps», va rondinar la Blancaneus.
«I ara ens en sobra un», va afegir la Bella Dorment, empipada.
«Bé, només podem fer una cosa —va dir la Ventafocs—: portar-la a veure l'àvia de la Caputxeta Vermella. En sap molt, d'aquests problemes; hi anirem quan acabi la reunió.»
La Rapunzel es va queda parada, estranyada dels comentaris que havia provocat. «D'ara en endavant, parlaré menys», va pensar.
«D'acord —va dir la Blancaneus, posant ordre—. Parlàvem dels prínceps: els que tenim són una colla d'inútils. Què podem fer?»
«Per vosaltres tant li fa —va dir la Rínxols d'Or—. Jo mai no n'he tingut cap, de príncep. I no em fa gens de gràcia que m'empaitin tres óssos, com sabeu. M'estimaria més un embafador que un ós.»
«Estic d'acord amb tu», va dir la Rapunzel, deixant així el silenci que s'havia autoimposat. «Crec que...»
«Jo, en el teu lloc —va dir la Ventafocs, mirant-se-la—, no obriria la boca.»
«Silenci, si us plau —va dir la Blancaneus—. Tornem a on havíem quedat. Què podem fer?»
«Jo crec que totes som víctimes dels estereotips —va dir la Caputxeta Vermella—. Tothom es pensa que per a viure felices ens cal un príncep. I a mi m'agrada més un bon llop. O un llenyataire», va afegir, tornant-se vermella en recordar les seves últimes experiències.
«A mi no m'ho sembla, que ens facin falta prínceps —va dir la Bella Dorment—. A mi personalment no em fa cap il·lusió estar esperant que arribi algun ximplet amb la intenció
d'ajuntar les meves terres amb les seves, encara que faci veure que està boig per mi.»
«Però les princeses s'han de casar, i ho han de fer amb un príncep —va dir la Rínxols d'Or—. Si no fos així, no hi hauria hereus, i...»
«Hereus —va dir la Ventafocs—. Això és el que no m'agrada. Per què no hi pot haver pubilles?
«Suposo que passa com amb la paraula “home” —va dir la Caputxeta Vermella—, que diuen que inclou els homes i les dones.»
«Doncs a mi no m'agrada que em diguin home —va dir la Bella Dorment—. I a més, no ho semblo, un home. Oi que no?»
«I jo n'estic tipa, de comportar-me com cal que ho facin les princeses —va dir la Blancaneus—. No sóc ni delicada ni estúpida, i per descomptat que no sóc dèbil. Qualsevol que s'encarregui d'una casa amb set homenets, sense tornar-se boja, ha de ser molt forta.»
«Us hi heu fixat —va dir de sobte la Bella Dorment—, que en molts contes les nostres enemigues són altres dones?»
«Això passa perquè els contes els varen escriure els homes —va dir la Ventafocs—. Els agrada que les dones es barallin per ells.»
«Bé, llavors —va dir la Bella Dorment— ens caldrà tornar a escriure els contes. A mi em xiflaria poder rescatar un xicot eixerit que un oncle o padrastre malvat ha empresonat en
algun castell o torre.»
«Quin argument més ridícul!», va dir la Rínxols d'Or amb menyspreu.
«Ja ho sé —va dir la Bella Dorment—. Aquest és l'argument dels nostres contes, però a l'inrevés.»
«Espero que no voldrem només donar la volta a la situació —va dir la Ventafocs—. Si fos així només donaríem la volta als papers d'oprimit i d'opressor. I jo no vull oprimir ningú.»
Totes les dones hi varen estar d' acord.
«El primer canvi que vull fer —va dir la Blancaneus— és aconseguir que la meva madrastra, la Reina, ens faci costat. Si no entrem en competència pels homes, ja no tindrà tanta importància quina de nosaltres és més maca. Llavors ella ja no tindrà cap motiu per estar gelosa. A més, és una dona molt intel·ligent, que fa funcionar el seu laboratori a les masmorres del castell. Estic segura que la podria convèncer per desenvolupar la ciència de la farmacologia pel bé i no pas pel mal.»
«Si ho mirem bé —va dir la Ventafocs—, no hi haurà cap necessitat de considerar les dones com a enemigues, si no lluitem per veure qui es queda aquests mascles idiotes. Com ens ho podríem passar bé juntes!»
En aquell precís instant (com sempre passa en els contes de fades), tres prínceps varen arribar a la porta del castell. Havien estat viatjant pel bosc buscant l'oportunitat de desenvolupar el seu ego, matant dracs o rescatant princeses indefenses.
En veure la Ventafocs, que se'ls mirava des d'una torre del castell, es varen estarrufar de debò. L'un li va fer una reverència tan exagerada que per poc no va caure del cavall.
«Hola preciositat!», va cridar l' altre.
«Vols que et rescatem?», va cridar el tercer.
La resposta de la Ventafocs no va ser precisament la mena de llenguatge que s'atribueix a les princeses rescatades.
«Convida'ls a entrar —va dir la Blancaneus, clavant-li un cop a les costelles—. Crec que els hauríem de fer saber que els exclourem dels arguments dels contes.»
Els prínceps no se'n sabien avenir, quan els acompanyaven a la sala, plena de princeses i heroïnes. Estaven acostumats a mirar les dones d'una en una, però una habitació plena era un panorama que els frenava.
Ràpidament, la Ventafocs els va explicar les discussions que havien tingut i les conclusions que havien tret.
«Així que —va concloure— no ens impressiona gens aquesta actitud masclista de donar-vos cops al pit.»
Els tres prínceps es varen mirar atònits.
«Voleu dir que ja no cal que siguem grans, forts i temeraris?», va preguntar el primer.
«Voleu dir-nos que les princeses no són fràgils i indefenses?», va preguntar l'altre.
«Sí a totes dues preguntes —va dir la Blancaneus—. N'estem tipes, de comportar-nos com diuen que les princeses estereotipades s'han de comportar. D'ara en endavant actuarem com ens doni la gana.»
Un cop més, els prínceps es tornaren a mirar, al temps que s'eixugaven la suor del front tots tres alhora.
«Uf!», va dir el primer.
«Quin descans!», va dir el segon.
«És la millor notícia que mai m'han donat —va dir el tercer príncep—. N'estic tip, de veure'm sempre obligat a ser valent i temerari. A vegades passo una por terrible, però mai no ho he pogut dir a ningú. Pensava que no hi havia cap més home que se sentís així.»
El segon príncep va dir: «Quina tranquil·litat poder actuar de manera natural. M'aterria pensar que havia d'obrir-me camí pel mig d'aquestes bardisses que envolten el castell de
la Bella Dorment. No m'ho cal fer, dieu?»
«És dar que no —va dir la Bella Dorment—. Només caldrà que truquis a la porta com qualsevol visita normal i civilitzada, quan hagi fet arrancar les bardisses i netejar el palau.»
«I per què no anem tots i totes a casa teva la setmana vinent! —va dir la Rínxols d'Or—. Tots junts podríem fer la feina en una tarda.»
Tothom hi va estar d'acord, fins i tot els tres prínceps.
Entretant, la Ventafocs se les havia apanyat per seure al costat del segon príncep. «Em caus d'allò més bé —li va dir—, i no m'importaria gens tenir-te en el meu proper guió.»
El príncep es va tomar vermell, però semblava molt content. «A mi també m'agradaria», va dir amb timidesa.
Just llavors es varen sentir uns cops a la porta del castell, i un altre príncep, que portava una escala, va ser acompanyat cap a l'habitació.
Al principi va quedar parat però així que va veure la Rapunzel es va posar molt content. «Amor meu!», va cridar.
«Oh estimat!», va contestar, i es varen abraçar.
«Estava preocupat... —va dir el príncep— en veure que no eres a la torre. Havia preparat una fugida tan romàntica…»
«Bé —va dir la Blancaneus—. Almenys has tingut la decència de presentar-te.»
«Que no veus —va dir la Ventafocs, mentre li donava un copet a l'esquena— que has deixat aquesta criatura prenyada?»
La Rapunzel i el seu príncep es varen mirar sense entendre res.
«Pero jo em pensava...», deia el príncep.
«Que carat vols dir?», va preguntar la Rapunzel, empipada.
«Quina barra!»
«Bé —va dir la Blancaneus—, tu ens vares dir que t'havies engreixat tres quilos.»
«És clar, perquè prenia anticonceptius —va dir la Rapunzel enfadada—. Tu creus que hauríem començat una relació seriosa i profunda sense ser-ne responsables?»
Totes les princeses i heroïnes varen sospirar de tranquil·litat.
Just llavors la porta es va obrir espetegant i va sortir un morro amb uns ullals grossos i lluents. La Ventafocs va obrir la porta i un gran llop pelut va caure al mig de la colla
de gent.
«Què hi cerques, aquí?», va dir la Caputxeta Vermella, enfadada.
«Perdoneu —va dir el llop mentre s'aixecava—. Buscava algú per menjar-me'l. Ja fa estona que ha passat l'hora de dinar i estic mort de fam.»
«Ei, escolta'm —va dir la Ventafocs—: aquesta manera de fer ja no es pot aguantar més. Volem tornar a escriure tots els contes de fades, i si no et portes bé et traurem del conte de la Caputxeta Vermella.»
«Oh, si us plau, no ho feu —va dir el llop, tristament—. Jo només em menjo la gent perquè no puc permetre'm el luxe de comprar menjar. Les persones que sou riques no penseu en els pobres.»
Tot el grup es va quedar callat; després la Ventafocs va parlar: «Potser podríem arreglar la situació si paguéssim regularment a aquelles persones que no tenen prou per viure.»
Adreçant-se al llop, digué: «Promets que no et menjaràs mai més la gent si podem resoldre el problema?»
«Paraula de llop —va dir el llop, mentre aixecava la pota dreta—. De fet, m'agraden més els congelats i les conserves. Les persones costen de pair.»
Tothom es va aixecar a punt de marxar del castell.
«Me'n vaig a casa, a parlar amb les meves germanastres —va dir la Ventafocs a la Rínxols d'Or, mentre es posava la capa—. He fet un curs d'autoafirmació i ja sé com defensar-me
d'aquelles tiranes. S'ha acabat d'estar tot el dia al peu de la pica fregant.»
«Me n'alegro —va dir la Rínxols d'Or, aprovant-ho—. On vares fer aquests curs, si es pot saber? Crec que també m'aniria bé per poder plantar cara aquests tres óssos agressius.»
A fora, la Bella Dorment ja havia pujat al cavall. «Eh, xicots. Esteu bé?», va preguntar als tres prínceps, que semblaven bastant desemparats i que, com sol passar, s'havien quedat
fent un grup a part, lluny de les dones.
«És clar que sí« -va respondre el primer príncep, traient el pit. Llavors es va recordar d'allò que havien parlat a la reunió.
«Bé, jo, de fet —va confessar—, si he de dir la veritat, ara que ens direm la veritat, estic bastant espantat només de pensar que he d'anar a casa sol, travessant el bosc amb la fosca.» Els altres dos prínceps feren que sí, amb el cap.
«No et preocupis —va dir la Bella Dorment—. Jo passo pels vostres palaus anant cap a casa. Amb mi anireu segurs.»
«A més a més —va dir la Blancaneus, des de la porta del castell—, ja no ens cal témer res, si el llop, les bruixes i els dracs són amics nostres.»
La Ventafocs es va acostar al segon príncep. «Si tens por d'anar cap a casa teva sol —li va dir baixet—, aniré amb tu i et donaré la mà.»
El segon príncep i la Ventafocs es varen endinsar junts cap al bosc.
«Adéu a tothom», varen cridar la Rínxols d'Or i la Caputxeta Vermella, mentre se n'anaven cap al bosc pel camí.
«Penseu-hi —va cridar la Bella Dorment—. A casa meva la setmana que ve. Quan haguem tret les bardisses, cantarem i beurem vi. D'acord?»
«Serà fantàstic», va dir el primer príncep.
«Tens whisky?», va preguntar el tercer príncep esperançat.
El llop estava massa enfeinat atipant-se a la taula de la Blancaneus, per poder contestar. Però va poder grunyir amb aprovació.
La Rapunzel i el seu príncep somrigueren aprovant-ho, però gairebé no pensaven en altra cosa que ells dos.
Quan tothom hagué marxat, la Blancaneus va tancar la porta del castell, i va baixar cap al laboratori de la seva madrastra.
Potser, va pensar, tots i totes viurem feliços sempre més.