Algunes creences del professorat sobre la integracció de l'alumnat a l'aula ordinària

	Imatge cedida per Helena Xicola

Les creences dels docents segons Villar ( 1997) vénen donades per l'edat, les experiències prèvies i les oportunitats pràctiques que troben en els centres escolars on treballen.

Alguns investigadors del pensament del professorat com Nisbett i Ross (1980) han expressat que en molts casos les espectatives del professor vers l'alumne acaben per afectar el rendiment d'aquest a l'aula, i segons Solà (1999) el pensament del professorat està format i fonamentat per creences. Aquestes creences poden partir del coneixement, per tant són objectives, però no tota creença implica saber.

Tenir una determinada creença suposa que tot allò en què es creu és un fet i moltes vegades resulta una explicació senzilla d'un conjunt abstracte de circumstàncies que resulten difícils d'analitzar degut a la seva complexitat.

A l'actualitat, l'escola inclusiva és un fet, però quines són les creences del professorat vers la integració de l'alumnat amb algun tipus de deficiència a l'aula ordinària?.

Molts estudiosos del tema consideren que l'opció integradora és la més beneficiosa, però també resulta lògic pensar que el professor de l'aula ordinària se senti poc preparat i es pregunti si l'esforç afegit que suposa fer classe a aquests alumnes realment val la pena o seria millor que estiguessin escolaritzats en un centre especial.

Segons la investigació realitzada per Illán i Álvarez sobre l'atenció a la diversitat en la Secundària Obligatòria, entre altres conclusions observa que els mestres de recolzament pensen que els professors tenen tendència a veure els alumnes amb necessitats educatives especials com elements que destorben la dinàmica de l'aula, però per altra banda també consideren el seu nivell d'integració com acceptable. Els professors creuen que els alumnes d'integració generalment tenen una actitud participativa. Per altra banda aquests alumnes socialment tenen tendència a l'aïllament i a relacionar-se únicament amb companys amb necessitats educatives especials. Els alumnes sense dificultats acostumen a tenir una actitud de respecte vers aquests alumnes, malgrat que hi ha excepcions.

Concretant el tema sobre l'alumnat deficient visual a l'aula de Visual i Plàstica, aquest treball pretén que es reconsiderin determinades creences per part del professorat sobre el fet de la conveniència o no que aquest alumnat participi de manera activa en les activitats de l'aula de Plàstica.

Creences errònies i estereotips socials sobre les persones amb ceguesa o deficiència visual.

• Les persones cegues no veuen res.

Entre les persones amb problemes visuals trobem diferents graus de visió.

• Algunes són totalment cegues.

• D'altres tenen percepció de la llum, veuen llum, però no els contorns dels objectes o de les persones.

• I d'altres tenen una resta visual que els permet veure objectes, lletres, encara que això només ho puguin fer amb ajuts especialitzats.

• Totes les persones cegues necessiten sempre l'ajut d'un bastó, un gos guia o algú que els acompanyi per poder moure's de manera autònoma.

• El tipus d'ajut que necessiten no es pot generalitzar i va sempre en funció de la seva resta visual, el seu estat de salut, altres deficiències,....

   

• Totes les persones cegues necessiten aprendre braille si volen comunicar-se i tenir accés a la informació.

• El braille és un sistema alternatiu a la lectura i escriptura, basat en el tacte i orientat a persones que no veuen res, o a les que la seva resta visual no els permet llegir en tinta.

• Tenen facultats especials, un sentit per l'oïda i el tacte especial, tenen un sisè sentit,...

• Les persones amb ceguesa o deficiència visual pel fet del seu problema no tenen facultats especials, el que fan és entrenar i aprofitar millor l'ús d'altres sentits (tacte, oïda,..) i d'altres capacitats com per exemple la memòria.

• No poden fer "les mateixes feines que les persones vidents ".

• A l'actualitat hi ha gran quantitat de treballs en què hi treballen persones cegues o amb baixa visió.

• No poden fer la majoria de les tasques de la llar ni desplaçar-se de manera autònoma. És molt perillós.

• Amb l'entrenament adequat i els ajuts pertinents poden fer una vida autònoma.

• Les persones amb resta visual és millor educar-les o rehabilitar-les com a persones totalment cegues ja que:

• Així podran adaptar-se i desenvolupar-se millor quan perdin la resta de visió.

• La utilització de la seva resta visual provoca el seu deteriorament i la pèrdua accelerada.

La utilització de la resta visual no només no provoca el seu deteriorament sinó que aquestes persones són entrenades per aprofitar-la al màxim possible, ja que això resulta un factor molt important per a la seva autonomia personal i qualitat de vida. Aquestes persones només són rehabilitades com a persones cegues si la seva resta visual no els és de cap ajut a la seva vida diària.