La visió és un estímul que promou o facilita les activitats organitzades i coordinades dels nostres moviments. Aproximadament el 80% de la informació l'obtenim pel sentit de la vista. Ni l'oïda, ni l'olfacte, ni el gust ni el tacte, ofereixen la capacitat d'aprenentatge que té la vista. Així doncs, sobre la funció visual es cimenta el coneixement de l'espai i la informació que rebem de les coses. Només quan el sentit de la vista falta de forma parcial o total, entren en joc augmentant la seva sensibilitat i desenvolupament perceptiu la resta dels sentits.

L'invident pot fer la major part de coses que fa un vident, però ha de mantenir amb el màxim d'alerta els altres sentits per poder captar el món que l'envolta.

Anomenem patologia visual al conjunt de malalties que afecten a algun dels nivells o estrats anatòmics o funcionals implicats en el sistema visual, deficiència visual a la funció visual inferior als límits de normalitat que condiciona dificultats per a un normal desenvolupament de les funcions vitals i de relació, i ceguesa a l'absència de percepció visual a causa de l'alteració en algun dels nivells estructurals del sistema visual. Aquesta absència de funció visual pot ser total (falta de percepció de la llum) o " legal" en què la funció visual és present però no supera uns límits que es consideren exigibles per a una capacitació vàlida en tasques soci-laborals rutinàries.

Les persones amb baixa visió tenen problemes visuals molt diferents i la seva problemàtica pot variar molt en funció de la resta visual que conserven. L'agudesa visual, el camp , la nitidesa de la imatge, la percepció dels colors, la lluminositat tolerada... poden determinar que, a causa d'aquest ampli ventall de possibilitats i afectacions, cada persona necessiti la seva pròpia adaptació per treure el màxim rendiment a la possible resta visual que posseeix. Per tant, és molt important seguir l'evolució d'aquesta resta, atès que qualsevol alteració suposaria un nou procés d'adaptació.

Els oculistes consideren com a baixa visió amb necessitats de rehabilitació visual totes aquelles persones amb una agudesa de visió inferior al 40% .

Agudesa visual és el terme que es fa servir per expressar la claredat de visió. El grau d'agudesa visual depèn de la sensibilitat de la retina de l'ull, del funcionament normal del nervi òptic i dels nervis del cervell que són responsables de la visió.

Clínicament, la A.V. es mesura amb la cartilla de Snellen (nom del fisiòleg que la va inventar). La cartilla i els seus indicadors originàriament es van configurar amb la fórmula de fracció 20/20 en què el numerador indica la distància en què es troba l'optotip i el denominador indica la distància en què hauria de veure's correctament amb visió normal l'esmentat optotip. El nombre que divideix la línia representa la distància de prova; 20/20 representa una visió normal que ens indica que un ull pot reconèixer una lletra de prova a 20” peus (6metres), el valor mètric equivalent a 20/20 és : 6/6, 6/30 . També en casos de visions baixes es pot prendre la referència de 3 metres, 1 metre o senzillament comptar dits a la distància de cm. Quan parlem d'una A.V., vol dir que existeix un desordre visual, la persona que ha de reconèixer una lletra a 20”, la reconeix a 40”. El cas contrari seria 20/15. Actualment les cartilles tenen diferents mides de lletres per no haver de moure-les.

Gràfic 3:Cartilla Snellen

Gràfic 5:OptotipSnellen