Terrises
Història de les cabres i els cretons al Pallars Sobirà
Història dels Maneirons i fabricació del formatge llenguat
HISTÒRIA DE LES CABRES AL PALLARS SOBIRA.
El Pallars Sobirà fa uns tres mil anys era una terra que tenia una cultura indoeuropea que venia, segons diuen, de la part dels Urals i es parlava una llengua que s'assemblava a l'EUSQUERA. D'aquell temps ens queden els noms dels pobles: UNARRE, ISABARRE, LLADORRE, ESTERRI D'ÁNEU...i d'altres.
La manera de viure era comunitària, i el responsable dins de la comunitat era el cap de la casa; el mitjà de vida era la ramadería junt amb l'agricultura, la sembra del seguel (que es feien coberts de palla) í el cultiu dels horts.
Abans de Crist, els romans van conquerir la Península i van construir TARRACO, cultivaren el blat, l'oli, el vi les ametlles, perquè son productes fàcils de conservar. El mitjà de transport era el vaixell i per evitar que es malmetessin els productes, els envasos del vi l'oli estaven fets de pell de crestò (mascle de la cabra capat) curtits amb pega (resina de pi bullida).
Per poder aconseguir pell, els comerciants romans anaven a comprar-la a les zones ramaderes, es a dir, al Pallars, i és llavors quan van fundar la vila d'ISONA.
Després de Crist, quan va haver la persecució cristiana, els cristians van fugir a Tarraco i es van refugiar a les muntanyes de MONTAGUT i PRADES. Allí estaven segurs, llavors van parlar amb els comerciants i es van refugiar a les muntanyes de COLLEGATS, i allí es constituí la primera comunitat cristiana de tota Europa.
Aquests cristians van trobar la sal de Gerri i les resines dels pins de PENTINA i CUVERES, i allí van fer els "PEGUERS" (espècie de carboneres que servien per escalfar la resina dels pins per poder fer pega).
Durant uns anys els cristians varen promocionar les "CRESTONADES", curtint les seves pells i fabriquen els bots que venien als comerciants romans. Quan es va acabar la persecució cristiana a l'època de Constantí, els pallaresos al hivern baixaven, no sols els bots sinó també les ramades de CRESTONS amb direcció a TARRACO, en aquelles èpoques es fundà "EL PONT D'ARMENTERA" al costat del riu Gaià i els ramats els apretàven on avui hi ha el monestir de Santes Creus. Per això diuen que varen fer el monestir en un lloc que surten raixos de sol (que no era més que el biogas que surt de la gran quantitat de sirro o fem que havien acumulat els crestons quan estaven a la pleta). En aquests temps es creà el costum de portar els ramats a CONLLOC.
Durant molts anys el major producte d'exportació va ésser la pell de crestò. La cabra és un animal molt dedicat i capritxós, si se li dóna un tros de pa i cau a terra ja no el vol. Les mosques les molesten molt per això van a menjar als prats baixos i després se'n van ajeure a les roques perquè és un lloc on no n'hi han. Amb els excrements que queden a les roques surten els rebollàs.
Els pobles de SANT PERE DE BURGAL, SANT ROMA DE TABERNOLES, RODÉS, etc., vivien d'aquests ramats de cabres. Per guardar-les hi havia el CABRER DEL POBLE que tocava el CORN a la plaça i tothom deixava anar les cabres que tenia al corral i el pastor els recollia totes i els duia a pasturar (els hi donava la girada).
A la nit quan tornava la cabrada cada una se'n anava a casa seva, on els seus amos els feien popar els cabrits o bé els munyien. Tot seguit els hi donaven un pot d'ordi o un tros de pa, ( no fa molt temps que el botiguer d'Escaló em va comentar que en tenien una de molt mansa, que inclús entrava a la cuina). Els cabrits els castraven de petits i els aviaven a les roques on hi havia rebollàs (alzinedes), i quan tenien tres anys els mataven per utilitzar la pell.
A l'època de les FARGUES, ja hi havia cabres i van durar molts segles. La cabra és molt maniàtica, quan van a la ramada si una mossega una rama la que va al darrera en mossega un altra, mai dos mosseguen la mateixa rama. Per això, jo crec que és el millor podador de la natura. Avui podem veure com els millors pins que queden al Pallars són a ALINS i a TOR, un bosc que va quedar arruïnat a l'època de les FARGUES. En aquests pobles hi ha un cup de deu cabres per casa, que els guardaven segons la girada, uns dies a la SOLANA i uns altres a L'OBAGA. Aleshores tots els pobles del Pallars tenien cabres, i aquest sistema més o menys es practicava a tota Espanya.
A l'època de Franco varen ésser prohibides les cabres als boscos per uns senyors que els anomenaven "INGENIERS DE MONTES" perquè deien que es menjaven els pins. Encara recordo quan una cosina meva es va casar amb un guardabosc i van fer matar les cabres al meu oncle, i del disgust una mica més es mor.
De seguir amb aquesta norma tan "tonta" (segons la meva manera de veure) els boscos s'estan cremant gairebé tots, i el sotabosc està ple de brossa i bardisses.
Avui per avui, l'administració està comprant helicòpters, pagant vigilants, creant empreses públiques (A.D.F.) per netejar els boscos, i a la vegada CREMANT PRESSUPOSTOS. Jo els aconsellaria que posessin ramats de cabres als boscos perquè aquestes PODEN ELS ARBRES AMB LA BOCA, CABEN LA TERRA AMB LES POTES, DONEN CABRITS I LLET, PORTEN EL FEM DUN LLOC A UN ALTRE (lloc on més tard sortiran arbres), MENJEN L'HERBA DE SOTABOSC, I NO COBREN SOU.
