Aquells espanyols que van alliberar París
Història d'un oblit

El 25 d'agost del 1944 a les 16 h, el general Dietrich von Choltitz, governador alemany de París que s'havia rendit, dues hores abans, al soldat espanyol Antonio González, signava la capitulació nazi davant el general Leclerc i el coronel Rol-Tanguy. París s'havia alliberat. La commemoració d'aquest esdeveniment oblidarà el paper que hi van tenir els resistents estrangers, i en especial els republicans espanyols?

Per Denis Fernández Recatalá*
Article traduït per Rut Jou

És bo reanimar les memòries. És amb aquestes dosis homeopàtiques, no obstant això, que França acordava el seu reconeixement als estrangers que van participar en la seva alliberació. Cap moviment d'envergadura no fa homenatge, per exemple, als milers d'espanyols que van combatre l'ocupant nazi. En aquest 60è aniversari de l'alliberació de París, per què s'ha de comercialitzar la gratitud i oblidar honorar les dones i homes morts per la llibertat al costat dels francesos?

Després de la guerra civil del 1936-1939, molts espanyols es van unir a les files de la Resistència o als exèrcits de la França Lliure, com recorda el quadre de Picasso, juntament amb el famós Guernica, al museu Reina Sofia, a Madrid. Es titula: Monument als espanyols morts per França. Els republicans de l'altra banda dels Pirineus van marcar la seva empremta en l'Alliberació. La seva presència es reconeix al sud, però més de 10.000 d'ells van combatre una mica per tot arreu, tant a la Bretanya com a les Cevenes (1) o a Poitiers, Bordeus, Angoulême, Avinyó, Montelaimar, València, Annecy (2)... Un cop va ser alliberada només pels espanyols, se'ls va enviar un tal Marcel Bigeard (3) en l'últim moment per tal d'assegurar una participació francesa als combats.

A Bordeus, Charles Tillon, fundador dels franctiradors i partidaris francesos (FTPF), havia tingut contacte amb les organitzacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE) des de les acaballes de l'estiu del 1940. En aquella època, els estrangers constituïen una mena de viver. No havien estat mobilitzats, i el Pacte sovieticogermànic els havia afectat poc (4). A més, els comunistes d'Espanya recordaven el suport francès a les Brigades Internacionals. A París, en la mateixa època, la direcció clandestina del PCE intentava trobar els dirigents comunistes francesos. La Sra. Lise London s'hi va acostar a mitjan setembre. Si ella i el seu marit van servir d'intermediaris va ser perquè aquest últim havia combatut a Espanya al si de les Brigades Internacionals (5).

Des de llavors, des del bàndol comunista i similar, es van precisar les iniciatives. La comunitat espanyola té dos components: l'antiga emigració econòmica des del 1918 i els exiliats de Manouchian (6). Al barri de la petita Espanya a la Plana Saint-Denis (7), per exemple, es van multiplicar els arrestos. També van ser nombrosos a la Bretanya, a París de dintre muralles i a la rodalia: cent trenta-cinc espanyols, entre ells sis dones, van ser portats a la justícia. Portaven al trau minúscules espardenyes amb els colors de la república espanyola i francesa. Quan es va anunciar la sentència, van entonar la Marseillaise i l'Himno de Riego (8). Les penes van ser relativament lleugeres, però al cap i a la fi, hi va haver tortures, deportacions i execucions.

El tanc Guadalajara entrà el primer

Va tenir un efecte secundari: després de la dislocació de la seva unitat i l'assassinat dels seus camarades, Celestino Alfonso, exlloctinent de carros de combat, es va integrar al grup Manouchian per a no quedar aïllat. Va conèixer Michel Rajman. La seva execució amb els seus camarades del senyal roig, el 16 de febrer del 1944, va precedir en pocs mesos l'alliberació de París. En la seva darrera carta, Celestino escrivia: "Moro per França". Per als espanyols, la Resistència és la prolongació de la seva guerra civil a través d'altres vies. Per als comunistes, també és una manera de respondre a la solidaritat de les Brigades Internacionals, la creació de la quals va resultar una decisió del Komintern (9).

Com que esperaven que la repressió es desviés cap a ells, els espanyols van guanyar els departaments veïns. Un cop passà l'alerta, tornaren a París sota el comandament de Rogelio Puerto. El 6 de juny del 1944, quan els aliats van desembarcar a les platges normandes, José Baron, anomenat Robert, va mobilitzar les reserves de combatents. Van formar els batallons que van participar en la insurrecció parisenca d'agost. Estaven disposats, resolts i només demanaven lluitar: per ells, la llibertat de França anunciava la d'Espanya.

La història, se sap, té les seves ironies. També va tenir coincidències afortunades. El cap de la insurrecció parisenca, Henri Rol-Tanguy, va ser comissari polític de la 14a Brigada Internacional a Espanya... Els esdeveniments troben la seva coherència. També es va llançar una passarel·la entre els combatents antifeixistes dels dos països. L'experiència militar adquirida el 1936-1939 es combina amb la invenció de la guerra dels partisans, tant a la muntanya com a la ciutat.

Amb l'alliberació de la capital, els anarquistes espanyols van fer la seva entrada en escena. Encara més enllà, cal remuntar al 1939, als camps del sud-est de França es va aparcar l'exèrcit republicà desfet (10). Tots els matins, els gendarmes recorrien totes les barraques, incitant els espanyols a unir-se a la Legió Estrangera: molts milers hi van cedir. Per continuar la lluita contra el nazisme. Van ser destacats tant a l'Àfrica del Nord com a l'Àfrica Negra (el Txad, el Camerun). Els segons es van aliar a les Forces Franceses Lliures des de l'any 1940. Es van unir a les columnes del general Leclerc (11). Els primers van esperar fins al desembarcament aliat a Algèria. Tots -com a mínim els supervivents- van ser els primers a entrar a la capital el 24 d'agost del 1944.

París estava en armes. París lluitava. París necessitava auxili, ja que s'havia trencat la treva quan els alemanys ja no en treien benefici estratègic. El coronel Rol-Tanguy va enviar el comandant Gallois a informar les tropes aliades de la situació i convèncer el general Leclerc per tal que accelerés la progressió de la seva 2a divisió blindada -la cèlebre 2a DB- cap a París.

Leclerc va confiar aquesta missió a la 9a companyia de blindats, comandada pel capità Raymond Dronne. Era enterament formada per anarquistes espanyols. S'hi parlava castellà. Als seus Carnets de route (12), el capità Dronne evocava el coratge dels seus companys d'exèrcits als quals el general Leclerc dedicarà una admiració constant.

Els primers destacaments de la 9a companyia van entrar a París per la porta d'Itàlia a les 20.41 h, d'aquell 24 d'agost. Va ser el tanc Guadalajara el que va franquejar el primer les circumval·lacions -Guadalajara, el nom d'una victòria republicana sobre els voluntaris de Mussolini, aliats de Franco, "Guadalajara no és Abissínia (13)", deia una cançó de l'època. A les 21.22 h, tancs i camions de semicadenes s'estacionen prop de l'Ajuntament. Cent vint espanyols i els seus vint-i-dos vehicles blindats van ser acollits com a alliberadors. Els va rodejar una gentada entusiasmada. Els demanaven si eren americans. Se sorprenien en sentir-los parlar en espanyol. Els seus tancs portaven els noms de batalles de la guerra d'Espanya -Ebro, Teruel, Belchite, Madrid- però també el de Don Quijote o de Durruti, el cap anarquista.

Els defensors de l'Ajuntament també van ser alliberats. Des de feia cinc dies, atrinxerats a l'edifici, resistien els assalts alemanys. Els espanyols van instal·lar un canó a l'interior de l'edifici: el van batejar Abuelo. S'animaven esperant els reforços. Amado Granell, lloctinent de la 9a companyia, va ser rebut pels membres del Consell Nacional de la Resistència, presidida per Georges Bidault. Mentrestant, Leclerc amb la resta de la seva 2a DB va arremetre París. No hi va entrar fins al matí del 25 d'agost.

Durant els dies següents es van accentuar els combats. Charles Tillon va afirmar que els espanyols havien passat a ser mestres del combat al carrer. Pensa en els partidaris que es va unir a les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Sobreestima el seu nombre a París. El 1946, en el prefaci d'un llibre sobre el grup Manouchian, Tillon calcula els seus efectius en 4.000, xifra que repetirà a Les FTP (14). Manuel Tuñon de Lara, historiador espanyol, és més prudent.

Els combats s'acaben a París, Rogelio Puerto, amb els seus destacaments espanyols de les FTP, de la Unió Nacional Espanyola o del PCE recuperen la caserna de Reuilly -on el responsable de la MOI, Boris Holban, fusiona les brigades d'estrangers al si d'un batalló denominat "Llibertat". S'hi troben italians, polonesos, armenis i evadits soviètics. Els espanyols constitueixen el contingent més fort, se'n compten cinc-cents que van ser batuts als carrers de París, a la Concòrdia i davant l'Assemblea Nacional, la plaça de l'Etoile, a l'hotel Majestic, seu de la Gestapo, la plaça Saint-Michel, el carrer des Archives, la plaça de la République... Moltes desenes d'ells van morir durant els enfrontaments -José Baron, per exemple, organitzador dels agrupaments de guerrillers el 1944, va caure a la plaça de la Concorde.

Amb la seva 9a companyia, la 2a DB de Leclerc va continuar la seva ofensiva vers Alemanya. Els espanyols van participar en l'alliberació d'Estrasburg, on va morir el lloctinent coronel Putz, voluntari de les Brigades Internacionals, "entre els seus republicans espanyols". Van seguir fins a Berchtesgaden, el quarter general de Hitler als Alps de Baviera, on el Führer havia rebut Mussolini i Laval. Quants espanyols queden per recórrer el niu d'àguila del dictador nazi? No eren més d'un grapat.

Sortint del Txad tres anys abans, eren milers de voluntaris que volien combatre el Reich hitlerià, aliat del feixisme espanyol. Tenien un somni clavat a l'ànima: tornar com a vencedors a Espanya, amb el suport dels aliats. Una esperança traïda. Ja que Franco va continuar al poder fins al 1975. I França, per la qual van vessar la seva sang, els ha oblidat.

Polèmica sobre els patiments d'Alemanya
El pes de la Segona Guerra Mundial

Es pot parlar de patiments, expulsions, migracions forçades i deportacions patides pels civils alemanys, sobretot els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial? Es pot ser a la vegada botxí i víctima? Cal tornar a obrir les ferides mal cicatritzades? Seixanta anys després de la fi del conflicte, el projecte de construcció d'un centre dedicat als alemanys atrapats a Polònia i Txecoslovàquia llança noves polèmiques.
Per Brigitte Pätzold*

Cal crear un centre dedicat als alemanys expulsats de Txecoslovàquia i Polònia durant la Segona Guerra Mundial? I, si hi ha acord sobre la necessitat de despertar aquesta dimensió d'una memòria col·lectiva ocultada, quina ciutat ha d'acollir aquest tipus de centre: Berlín, Wroclaw, Ginebra, Estrasburg o Estocolm? Aquest debat, que agita l'opinió des de fa setmanes, no té res de casual: seixanta anys després, Alemanya intenta normalitzar-se, sobretot davant els veïns de l'Europa de l'Est que entraran a la Unió Europea a la primavera.

Com passa sovint, la literatura s'ha situat a l'avantguarda. Des de fa temps, els alemanys semblaven paralitzats pels patiments soferts al final de la guerra, durant l'èxode i sota els bombardeigs. Ara bé, resulta que, amb el canvi de generacions i la desaparició dels testimonis, el temps hagués acabat per trencar el silenci.

El primer a destapar el tabú va ser Günter Grass. El premi Nobel de literatura, compromès des de sempre amb la socialdemocràcia, company de viatges de Willy Brandt i poc sospitós de voler relativitzar els crims nazis (1), l'escriptor nascut a Dantzig, s'empara amb el tema de l'èxode en el seu relat En crabe (2). Narra el torpedinament del vaixell Wilhelm Gustloff per part d'un submarí soviètic, el 30 de gener del 1945, i el naufragi a les aigües glaçades del Bàltic de 9.000 refugiats que fugien de l'avançada de l'Exèrcit Roig.

Aquest relat, dirigit magistralment, marca el gir d'un home fins ara convençut que els territoris perduts eren el tribut a pagar per Alemanya per haver desencadenat dues guerres mundials? No, l'evolució es troba en una altra banda: l'autor simplement s'acusa de no haver abordat abans el tema del patiment alemany. "Mai no hauríem hagut de deixar a la dreta acaparar el tema. Era deure de la gent de la meva generació parlar-ne", indica "el vell". L'obra ha tingut l'efecte d'una bomba. En poques setmanes, s'han venut uns 400.000 exemplars.

Un altre llibre ha produït un xoc comparable: L'incendie, de Jörg Friedrich (3). Posa en escena els bombardeigs que, entre el 1943 i el 1945, van abatre Hamburg, Dresde i Colònia (161 ciutats assolades, 600.000 morts). Aquesta guerra de foc la van conduir les forces aliades amb una veritable voluntat d'eradicació.. Historiador, autor de treballs sobre els crims de l'exèrcit alemany a Rússia, Friedrich revela al gran públic un tema que fins ara només havien tractat les publicacions especialitzades. Absent de discurs polític en la gran història, el relat dels patiments de gent simple ha produït efectivament aquesta ressonància inèdita en els lectors.

Alhora, els joves autors s'interessen pel passat i els seus darrers testimonis. Sense saber-ho, la novel·lista Tanja Dückens, de trenta-sis anys, va escollir per a la seva novel·la (4) un tema idèntic al de Günter Grass. La descoberta de cartes antigues en un graner la va portar a preguntar al seu oncle i a la seva tia, supervivents de justícia de la catàstrofe del Wilhelm Gustloff. Altres autors joves -Cristoph Amend, Stefan Wackwitz, Reinhard Jirgl o Olaf Müller- tematitzen aquesta pàgina del passat alemany viscut pels seus avis a través de la guerra, l'èxode i els territoris perduts.

Per la seva banda, Hilke Lorenz, de quaranta-un anys, va entrevistar els Enfants de la guerre (5). "En el meu entorn, només es parla de la guerra en punts, com si això no hagués passat. No hi ha commiseració", explica. La periodista va decidir aleshores fer parlar els supervivents del traumatisme dels bombardeigs, de la por que van sentir en els albergs subterranis, de la violació de la seva mare o la germana, a la qual potser van assistir impotents, de la pèrdua dels seus pares. És difícil dir tot això: com s'evoquen els propis sofriments davant els infringits als altres pel poble dels botxins?

Això és el teló de fons del debat que ha sorgit en l'oportunitat de la creació d'un centre dedicat als alemanys expulsats al final de la Segona Guerra Mundial. Paradoxalment, és l'elecció de l'indret el que ha provocat la controvèrsia.

Un projecte, d'abast nacional, proposava Berlín. Va ser presentat per la Sra. Erika Steinbach, que, originària dels Sudets i copresidenta de la Unió de Refugiats amb el socialdemòcrata Peter Glotz, acaba de publicar una excel·lent obra sobre la història del seu país d'origen i sobre l'èxode (6). L'altre projecte, de concepció europea, preferia Wroclaw, a Polònia. La iniciativa prové del Sr. Markus Meckel, diputat socialdemòcrata al Bundestag i ministre d'Afers Estrangers del darrer Govern de la República Democràtica Alemanya. Entre els signataris de la seva crida, llançada el juliol del 2003, figuren sobretot els premis Nobel de literatura Günter Grass i Imre Kertesz.

La Sra. Steinbach va llançar la seva proposta al febrer del 2000 -acabava de ser escollida presidenta de la Unió dels Refugiats. La creació d'una Fundació contra les Expulsions li havia de permetre recollir els fons necessaris per construir un centre amb el mateix nom a la capital. Al principi, la iniciativa va semblar que estava en bona via: no només el president federal Johannes Rau i el ministre d'Interior Otto Schily, fill de refugiats, semblava convençut, sinó que ni el canceller Gerhard Schröder ni el ministre d'Afers Estrangers Joshka Fischer s'hi oposaven.

Però amb prou feines es va fer oficial el projecte i es va comprometre el debat que generava, les reaccions hostils es van multiplicar, en especial a Polònia i a la República Txeca. Va aparèixer un fotomuntatge caricaturesc a la portada de la revista polonesa Wprost, l'estiu passat, representant la Sra. Steinbach amb un uniforme SS cavalcant el canceller Schröder transformat en xai (7). I s'hi afegia el comentari: "Els alemanys deuen un bilió de dòlars als polonesos en compensació pels crims comesos durant la Segona Guerra Mundial".

Tot succeeix com si els polonesos sempre visquessin amb la por de la revenja alemanya, com si les bones relacions en el fons de reconciliació després de la guerra poguessin trontollar com un castell de cartes. Les personalitats polítiques afectades han posat llenya al foc, no dirigint les seves crítiques al projecte. "A Alemanya, es comença a banalitzar el xovinisme", va comentar l'antic ministre d'Afers Estrangers Wladyslav Bartoscewski. El seu homòleg Bronislav Geremek va considerar, pel que fa a ell, que el projecte berlinès només "avivaria els odis" enlloc de contribuir a la reconciliació.

La mateixa protesta general es reproduí a la República Txeca, on el contenciós dels Sudets enverina el clima polític. Aquí, la història ha deixat marques doloroses. Després de la invasió nazi de la regió (l'octubre del 1938), després del conjunt de la Bohèmia-Moràvia (març del 1939), la primera expulsió va ser la dels txecs pels alemanys, com va recordar el primer ministre Milos Zeman, qualificant els alemanys dels Sudets de la "cinquena colònia de Hitler".. De l'atemptat contra Reinhard Heydrich (27 de maig del 1942) a la matança de la població civil de Lidice (10 de juny del 1942), i fins a les operacions d'expulsió de la majoria dels alemanys de la regió el 1945 i 1946, l'encadenament de violències continua agreujant-se en les memòries.

El 1991, el president Vaclav Havel es va excusar, en nom del seu poble, per les matances perpetrades contra els alemanys durant l'expulsió, proposant també als antics habitants dels Sudets que adquirissin la nacionalitat txeca per tal de poder obtenir la restitució dels seus béns perduts (8). Aquesta oferta de reconciliació ja sembla molt llunyana. Actualment, el Govern txec no està disposat a retornar als decrets d'Edward Benes del 1945, que havien servit de base jurídica per confiscar els béns i expulsar tres milions d'alemanys acusats col·lectivament de col·laboració amb el règim nazi. Segons els sondeigs, l'opinió pública no és més favorable.

Rebutjar la llei del talió

En aquest context, no té res de sorprenent que el projecte d'un centre berlinès contra les expulsions donés lloc a una discussió, a iniciativa dels universitaris Hans Henning i Eva Hahn. Aquests van recollir moltes firmes d'intel·lectuals i homes polítics txecs, polonesos i alemanys.

És davant l'evident desconfiança dels veïns de l'Est que el Sr. Markus Meckel va llançar el seu projecte, resoludament europeu, al juliol del 2003. Es va assegurar l'adhesió, no només de l'actual president polonès Aleksander Kwasniewski, fill d'expatriat, i de l'expresident txec Vaclav Havel, però també de dos exministres polonesos Bartoscweski i Geremek, i d'homes polítics txecs com el viceprimer ministre, o fins i tot el Sr. Tomas Kafka, codirigent del Fons Germanotxec "Budoucnosti" ('Pel futur').

Adam Michnik, redactor en cap del diari polonès Gazeta Wyborsza, compta entre els partidaris més entusiastes de Wroclaw com a lloc d'acollida del futur centre europeu. Aquesta ciutat no és a la cruïlla de les dues expulsions, la dels alemanys i la dels polonesos procedents de Lwow a Ucraïna (9)? Tot i que l'expresident txec Havel havia posat l'ull en la instal·lació del centre a Wroclaw, el seu successor Vaclav Klaus prefereix la neutralitat d'Estocolm.

Pel diputat Markus Meckel, no importa el lloc. L'essencial, als seus ulls, és inscriure el projecte en un context europeu i aliar els futurs membres d'Europa a un nou consens: considerar les expulsions, migracions forçades o deportacions com una violació dels drets elementals de l'home. Tot i que demòcrates com Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt van considerar que era bo desplaçar els pobles per crear conjunts ètnicament homogenis per tal d'estabilitzar la pau, els traumatismes ocasionats a les poblacions civils i els nacionalismes engendrats han mostrat que estaven equivocats.

En aquesta perspectiva, els alemanys també tenen dret al reconeixement del seu patiment. Això no disminueix gens la seva responsabilitat en la Segona Guerra Mundial i el genocidi. No es tracta de procedir a una comptabilitat macabra de les víctimes registrades per cada poble, sinó de sensibilitzar les nacions cap a un deure de memòria transnacional i no selectiva, tenint en compte les perspectives d'uns i altres. Com suggereix el Sr. Otto Schily, el centre contra les expulsions no ha de ser ni un museu, ni un tribunal, sinó un taller d'història viva per a les futures generacions europees.

Però encara hi ha més: oblidar un crim en nom d'altres crims, encara que sigui sota cobert de "responsabilitat col·lectiva", seria "reintroduir la llei del talió", afegeix el Sr. Peter Glotz, que està disposat a cedir en l'espinosa qüestió del lloc d'acollida del centre per tal que es construeixi. "Si s'ha d'abandonar la idea de Berlín, abandonem-la. Però no obstant això no anem a Srebenica o Estocolm". Segons ell, el més urgent és començar aquest treball pedagògic i organitzar una gran exposició, des del 2005, sobre "El segle de les expulsions" a la Casa de la Història de Bonn: de l'èxode forçat al genocidi dels armenis fins a Kosovo, passant pels Sudets.

També el Sr. Meckel s'afanya. Abans que una decisió dels governs o d'Europa no tingui pressa en favor d'un centre, del qual el lloc però també el finançament siguin problemàtics, vol posar en marxa una xarxa europea contra les expulsions sota la forma de seminaris, conferències, tallers d'història, concursos i borses d'estudis. El debat continua obert. Un consens superficial sobre el tema "Tots som refugiats" no és desitjable, d'altra banda. L'escriptor polonès Stefan Chwin narra que entre la seva mare expulsada pels nazis i els alemanys expulsats de Dantzig/Gdansk pels polonesos, hi ha una diferència: la de l'agressor i de l'agredit. Günter Grass no ho ha oblidat mai. Però això no canvia gens el dolor d'haver perdut la seva ciutat natal.

Tornar enrera