APROXIMACIÓ A LA REPRESSIÓ FRANQUISTA (II)
Només en els darrers anys, s'ha avançat en el tema dels camps de concentració franquistes, destacant les investigacions de Javier Rodrigo. Aquest autor ha investigat en diferents fonts i és qui millor coneix la política franquista en aquest àmbit. D'ell hem seleccionat un text sobre el que haureu de respondre algunes preguntes:
PRESONERS DE GUERRA Des del naixement del fenomen concentracionari, datat a Cuba a finals del segle XIX, i fins a lactualitat més recent, són molts els països quel'han patit. Encara més en les guerres civils, on les ruptures es constataven dins de la mateixa civilitas2 i lenemic no només era intern, sinó proper i immediat, els camps de concentració servirien vper depurar i reconstruir, per delimitar responsabilitats, netejar, guarir la nació veritable, imposar la veritat política. Perquè, en realitat, la conclusió més important que es dedueix de lestudi comparat dels fenòmens concentracionaris és la seva adaptabilitat als contextos, intencions, desigs i necessitats segons els quals es posen en funcionament primers cinquanta anys del segle passat lextensió del camp de concentració com a mitjà adaptable a les necessitats del context per a la imposició de mesures dexclusió, de repressió, de reeducació o de reconstrucció nacional, per afrontar problemes massius que requerien solucions massives, va ser una tònica bastant generalitzada.3 Així, quan després del cop destat fallit de 1936 es va decidir que ja shavien tirat els daus de la guerra espanyola i que calia continuar-la fins al final, costés el que costés, encara que calgués «matar mitja Espanya» o quan fos necessari classificar-la i reeducar-la, la posada en funcionament de centres dinternament controlat i preventiu, entre filats o en casernes, esglésies i convents, no tindria res destrany, res de nou, almenys com a mesura recurrent de guerra. Els camps de concentració franquistes no es poden historiar sense parar atenció a com des del juliol de 1936, en gran part del territori rebel o progressivament alliberat es van posar en funcionament centres de reclusió il·legal i arbitrària, de vegades de caràcter massiu (el mateix San Pedro de Cardeña, Sigüenza, Talavera de la Reina, Orduña, Murgia, Miranda de Ebro, Pamplona, Estella, Palma de Mallorca) i daltres selectiu (Logronyo, Sòria, Àvila, Salamanca, San Gregorio a Saragossa), dependents de ladministració militar, de les divisions orgàniques, i previs a la creació de la Inspección de Campos de Concentración de Prisioneros. El mateix projecte deliminació de la Segona República, seguint la tradició pretorianista de lexèrcit espanyol mitjançant un cop destat, i lassumpció del fet que es trobaven davant duna guerra de llarga durada cosa que implicaria, i no és una diferència vana, el pas duna fase colpista a una de guerra civil, serien les variables que determinarien la regularització progressiva del problema dels presoners de guerra. Aquest problema, el dels detinguts preventius capturats als fronts o als territoris ocupats, com en qualsevol conflicte, especialment si és civil, adquiriria volums creixents, i de vegades insostenibles, segons els moviments de les línies de foc. El que es va crear, doncs, el 1937 va ser la unitat que centralitzava la feina precedent en matèries de confinament i classificació dels presoners de guerra, com també la creació de batallons de treballadors (que es va encarregar a la MIR de Luis Orgaz); també se li va assignar la tasca de respondre amb nous centres concentracionaris a les necessitats que sorgissin de la guerra; no es van inventar els camps de concentració. Aquests, des de lhivern de 1936 i durant tota la guerra, van ser centres dinternament i detenció il·legal, dirigits a la classificació militar i politicosocial dels presoners de guerra i, per tant, dependents en gran manera de lesdevenir dels fronts bèl·lics. Posats en funcionament i centralitzats progressivament des del juliol de 1937 no tots, però: molts van quedar sota el comandament de les grans unitats, els camps estaven per tant relacionats amb la concentració de poders militars i polítics i amb larticulació dun règim dexclusió encaminat a la victòria de la guerra, i a la classificació, separació, aprofitament i reeducació del vençut per a la Nueva España, una Espanya completament diferent de lordenament polític, social, cultural i fins i tot moral plantejat per la Segona República. Gradualment, i segons la funció
inicial que shavia assignat als camps (la classificació i
creació de batallons de treballadors) sanava duent a terme
no sense dificultats, noves perspectives formarien part del
paisatge concentracionari. Així, la propaganda franquista, religiosa
(reevangelitzadora) i patriòtica safegiria al panorama habitual
de males condicions de vida, maltractaments, alimentació escassa
i deficiències higièniques i sanitàries. De la provisionalitat
i dependència dels fronts que van caracteritzar la xarxa concentracionària
franquista no han sorgit fins ara en la historiografia sobre la guerra
qüestionaments a allò que semblen ser preceptes teòrics
que convé revisar i qüestionar a la llum de la reconstrucció
empírica. Sinsisteix, per exemple,
que els camps formaven part de lentramat penal franquista de la
Guerra Civil o la postguerra. No va ser exactament així: neren
lavantsala. Només als soldats republicans i civils capturats
i detinguts que van rebre una condemna, després de la classificació
dependent de les auditories de guerra però efectuades quan la quantitat
de presoners era gran a linterior dels camps, sels pot aplicar
el caràcter de població penal. Totes les regions espanyoles van tenir els seus camps, si bé es van concentrar en el territori de lEjército del Norte de Mola i Dávila, el més i millor controlat pel quarter general de Franco. El dels presoners de guerra no va ser un problema lateral, sinó central, pel bàndol revoltat, i ho demostra el fet que en la solució simpliquessin en major o menor grau el quarter general de Franco, els exèrcits, els cossos de lexèrcit, les divisions, la Jefatura del MIR, la ICCP, FET y de las JONS i la mateixa Església catòlica. Ni lliures, ni a la presó, ni davant de lescamot dafusellament, van ser centenars de milers els soldats republicans que van conèixer, durant uns quants dies, o uns quants mesos, o uns quants anys, la misèria de la vida als camps de concentració, nascuts enmig duna anomia absoluta. Entraven dins de la lògica duna guerra que sestava duent a terme en la qual, en definitiva, no es podia matar mig país. J. Rodrigo. Presoners de guerra. Papers, 12. Museu d'història de Catalunya. |
QÜESTIONS:
Un cop hagis llegit aquest breu article,
respon les següents preguntes:
Un altre article sobre aquest tema es va publicar al diari Gara, el 13 de juny
del 2004.
Esclavos del franquismo:
la historia oculta sobre los trabajos forzosos Perdieron la guerra, fueron hechos prisioneros y les obligaron a trabajar en condiciones inhumanas para el régimen golpista, padeciendo hambre y mil penalidades. Es la historia de los esclavos del franquismo, una historia que ha permanecido ocultada por el poder y que varios investigadores tratan de sacar a la luz. La guerra provocada por el
golpe de Estado de Francisco Franco se dio por concluida en abril de 1939,
pero la represión contra las personas disconformes con el nuevo
régimen militar siguió su curso durante muchos años
más. Miles y miles de prisioneros fueron obligados a realizar trabajos
forzosos para las autoridades franquistas y para grandes empresas, provocando
situaciones de auténtica esclavitud. |
QÜESTIONS:
-Per què creieu que aquest
aspecte d.e la repressió franquista ha estat silenciat?
-Per què es va voler posar una escultura on hi hagué el camp de
concentracó passats més de seixanta anys?
-Esteu d'acord amb la idea que hi ha por a parlar d'aquells fets? Quina és
la vostra opinió personal? Dels testimonis, què és el que
us ha cridat més l'atenció?
-Per què es parla a l'article d'esclavitud?
No només els i les historiadores s'han ocupat d'aquest tema. Darrerament,
cinema i literatura també l'han tractat i el premi Ramon Llull del 2005
va ser per Lluís-Anton Baulenas, amb 'Per un sac d'ossos',
on aborda el tema de les fosses comunes del franquisme.
Per acabar llegiu aquest article sobre el camp de concentració d'Aranda i contesta les preguntes:
Barracones de humillación Un libro desvela los diez años de existencia del campo de concentración de Miranda, instaurado por el ejército franquista en la Guerra Civil Texto: Iñaki Esteban / Miranda de Ebro 04/02/2004 ¿Eres de Miranda? ¡Qué malos recuerdos me trae tu pueblo! José Ángel Fernández López trabajaba en Tubacex, en Amurrio, cuando escuchó aquellas palabras de un compañero mayor que él. No dijo más, por mucho que le preguntaran. Tenía miedo de hablar. La democracia daba sus primeros pasos en firme, pero algunos comportamientos aprendidos por la fuerza aún agarrotaban el ejercicio de la libertad. En las naves y vestuarios de la fábrica empezaron a conocerse, y con los días de trabajo surgió la complicidad. Aquel trabajador había estado prisionero en el campo de concentración de Miranda, creado por el ejército franquista tras caer el frente de Bilbao. Con él estuvieron cerca de 800 personas en la primera fase del campo, un triste territorio de barracones donde dormían los soldados republicanos que no cabían en otros centros de detención, como la Universidad de Deusto (...). Administrar el miedo Cuando cayó el frente del Norte, en 1937, las tropas franquistas enviaron a cientos de soldados republicanos a Miranda en camiones y vagones de ganado. Estuvieron en la plaza de toros unos días, luego en la azucarera, hasta que empezaron a levantar el campo cerca de la estación de tren, a orillas del río Bayas. (...) Poco después se construyeron unos barracones de madera, muy frágiles. Uno de ellos se quemó a causa de una fogata que habían encendido los presos para protegerse del frío. Otros se movían por los golpes que los internos se daban con los puntales al salir atropellados al toque de corneta. El calzado se lo fabricaban ellos mismos, con botes de conserva y tablas como suela. Los llamados cabos de vara eran los encargados de administrar el miedo. Al principio cumplían esa función los soldados de Franco. Pero los mandos creyeron que era más eficaz encargarséla a algunos de los detenidos a cambio de mejor alojamiento y alimentación. (...)Los mandos franquistas no tenían mucho aprecio a estos cabos de vara. A uno de ellos lo liberaron el mismo día que a otros prisioneros y le dieron billete para el mismo tren. Dentro del vagón empezó a disculparse por lo que había hecho ante la indiferencia de sus compañeros, que horas después le tiraron por la ventanilla. Carta y dedicatoria En el campo de Miranda estuvieron recluidos muchos brigadistas internacionales hasta 1944. Entre ellos había norteamericanos, británicos, cubanos y también alemanes y austríacos antifascistas, vigilados por la Gestapo en España. A partir de 1942, Franco quiso alejarse de Hitler, a quien ya se vislumbraba como dictador caído, y empezó a excarcelar prisioneros internacionales.Un poco antes de terminar la guerra mundial, en 1944, llegaron a Miranda los perdedores, nazis y colaboracionistas franceses que utilizaron el campo como vía de escape, generalmente hacia Latinoamérica. Entre ellos se encontraba Walter Kutschmann, un criminal de guerra responsable del asesinato de 1.500 judíos, que se jactaba de haber participado en el bombardeo de Gernika. En 1975 fue descubierto en Argentina por el cazanazis Simon Wiesenthal. «Hace muy poco recibí una carta desde Bilbao de un ex preso, en la que me agradecía la publicación de este libro». En la dedicatoria de esta obra se lee: «A aquel desconocido trabajador que despertó en mí la curiosidad y el deseo de conocer una parte inédita de nuestra historia». Esa persona trabajaba con él en la fábrica de Amurrio. |
QÜESTIONS:
D. L'EXILI CATALÀ
Sobre lexili, us plantegem aquestes propostes. Delles, en podeu
extraure dues i desenvolupar-les.
1. Lectura de textos referits
a lexili
Molts escriptors o escriptores van seguir lactivitat literària
a lexili i ens han deixat per a la posteritat obres duna gran qualitat
literària i que reflectiran per sempre més el drama que va suposar
per a moltes persones el tràgic camí cap a lexili.
En aquesta activitat es tracta de llegir poemes o proses com ara:
Corrandes dexili, a Saló de tardor (1947), de de Joan
Oliver (Pere Quart).
Tannkes del retorn, a Del joc i del foc (1946), de Carles Riba
Elegia IX, per a Pompeu Fabra, a Elegies de Bierville (1939-1942),
de Carles Riba
Vetlla de retorn, a Llunyania (1952), de Josep Carner
Cartes de Mercè Rodoreda a Anna Murià, de Mercè
Rodoreda
2. cerca en grup i exposició a classe sobre la Generalitat de Catalunya
a lexili
En aquesta activitat es tracta de comprovar que, un cop capturat i executat
el president Lluís Companys, el va succeir automàticament Josep
Irla, President del Parlament català, que va formar un govern de personalitats
a lexili, i va nomenar conseller primer Josep Tarradellas, que més
endavant va ser nomenat president de la Generalitat, càrrec que va mantenir
en tornar a Catalunya lany 1977.
3. Visualització dun vídeo, pel·lícula o reportatge
sobre un personatge a lexili
Lactivitat consisteix a visualitzar, amb pauta prèvia, un vídeo,
pel·lícula o reportatge sobre algun personatge rellevant de lexili
(Per exemple: Josep Irla, El president oblidat TV3. 30 minuts) o
sobre la guerra civil i lexili. Podeu consultar la llista de vídeos
que citem després daquesta proposta dactivitats.
4 Lectura duna novel·la
sobre lexili
Shan escrit diverses novel·les sobre lexili, per exemple,
Quan érem refugiats de Teresa Pàmies.
La lectura es pot treballar a partir dun qüestionari previ i es pot
completar amb la visita al centre de lautora o autor amb la finalitat
de fer un debat sobre el tema.
5 Recerca dhistòria
oral sobre la guerra civil i lexili
Lalumnat, individualment o en grup, busca i es posa en contacte amb una
persona que hagi viscut la guerra civil (normalment del seu entorn familiar,
però també es pot recórrer a alguna llar davis, etc.).
A partir dun qüestionari elaborat prèviament a classe, es
fa lentrevista a la persona triada. Cal buscar un espai i un temps adequat
per fer lentrevista i enregistrar-la. Posteriorment, cada alumne en fa
la transcripció o nelabora un resum. Finalment, es posen en comú
les experiències i selaboren unes conclusions.
Aquesta mena de recerques afavoreix el treball en valors i els alumnes perceben
que la història que sexplica en els llibres és una història
protagonitzada per persones senzilles.
6. Visita a la Vajol
La Vajol és el poble més petit de lAlt Empordà i
el que es troba a més alçada (al faldar del pic de les Salines).
Durant els últims moments de la guerra civil es va convertir en el pas
normal cap a França. Per aquest poble van passar Lluís Companys,
president de la Generalitat de Catalunya; J. A. de Aguirre, lehendakari del
govern basc; Manuel Azaña, president de la República espanyola,
ladministració oficial i moltes de les 50.000 persones que fugien.
Aquest poble ha volgut conservar la memòria daquells fets i ha
aixecat un monument en record de lexili de 1939. També shi
pot visitar un petit museu, on es guarden documents de lèpoca.
Si es demana amb temps, es pot fer una entrevista a Miquel Giralt i Fernàndez,
alcalde de la Vajol, que també va passar la frontera cap a França
amb el seu pare. A més a més, és un gran entusiasta de
tots els projectes que ajuden a conservar la memòria històrica
daquest petit poble de lAlt Empordà.
Ampliació:
Una anàlisi jurídica de la repressió franquista
Una comparació interessant d'alemanya i Espanya
Pàgina de Javier Rogrigo sobre camps de concentració
Asociación
de Desaparecidos de la guerra y el exilio republicano
Amical de Mauthausen
Exposició Les presons de Franco