ELS TEMPLES DE LA VALL DE BOÍ
A la vall hi ha alguns llogarrets minúsculs, de pessebre. Les cases tenen les teulades de pissarra. Els habitants no són pas gaires i, encara, n'hi ha de foraters, arribats allà dalt amb l'electrificació del territori. Pels prats, verdíssims i tips d'aigua quan la neu no els colga, pasturen els ramats: bous, vaques, xais. L'aire és net, fi, aprimat com un fil de cosir: una autèntica delícia. Les muntanyes, a tres pams de la carretera, esdevenen més aviat humils, en la seva grandiosa, aparatosa monstruositat. Són els contraforts del Pirineu aranès. La decoració certament singular a desgrat de la seva aparent semblança amb altres clots d'ambdues vessants de la serralada, no té parió. Això es deu a la presència repetida d'unes esglesioles romàniques -no pas massa- entre les quals fulguren, amb llum que encega, les dues de Taüll, bastides bastant lluny del pla relatiu per on s'escola el riu. Encara avui per anar a Sant Climent i a Santa Maria de Taüll s'ha de transitar per una pista estretíssima que no permet l'encreuament de dos automòbils.

Santa Maria és un temple abrigat per les cases del poble. Sant Climent, en canvi, s'aixeca enmig dels camps. Un i altre, però, posseeixen un encanteri que envesca materialment al visitant. La gràcia dels seus campanars és inefable, emocionant, i, altrament, formativa en grau superlatiu car no es pot oblidar mai, quan hom es troba encarat a aquelles pedres excelses, que, en ple segle XII, allà s'hi desenvoluparen unes petites comunitats camperoles que possibilitaren l'eclosió posterior, comarques avall, d'una puixant col·lectivitat que ha arribat, conscient i ferma, fins els nostres dies. No cal dir que per a molta gent d'avui la constatació constitueix una inesperada sorpresa.

Tots sabem que la Catalunya comtal, carolíngia i postcarolíngia, sorgí a banda i banda del Pirineu. Ningú no ignora, per descomptat, que s'anà extenent de muntanya al mar i de llevant a ponent, segle rera segle. No obstant i això, a la gent del nostre temps -que troba natural que s'edifiquessin allà on són Sant Pere de Roda i Sant Martí de Cuixart, Sant Martí del Canigó i Santa Maria de Ripoll, la catedral d'Elna i la de la Seu d'Urgell- no li entra al cap que a la vall de Boí, en aquell racó de país gairebé mai no petjat per ningú foraster s'hi poguessin construir aquells extraordinaris exemplars de l'arquitectura romànica, els quals, per si fos poc, foren enriquits amb unes pintures murals universalment reconegudes com a excepcionals i que, consegüentment, figures en totes les monografies d'art editades sota el signe de l'exigència.

No falla. El viatger que puja a Taüll amb l'esperit tens i la mirada atenta retorna cap a casa profundament sacsejat.

(31-XII-70

Joaquim Casas (1911)

Vocabulari