DUES HISTÒRIES D'AMOR
A més de complir com a bons patrons, els sants de la vall de Boí tenien fama de ser amants apassionats. Sant Cristòfol d'Erill, que des del capdamunt de les bordes de Basco protegia el poble de les barrancades, baixava de nit a Barruera a veure la seua estimada, santa Cecília. Durant segles, cada nit el sant va complir religiosament el seu deure de vistaire. I com que sempre hi anava saltant damunt les mateixes roques, de tant trepitjar-les, hi va deixar marcada l'empremta. A la Roca de Sant Cristòfol, al peu del caminet que puja a Basco, encara es coneix damunt del granit el senyal de la petjada i el forat del bastó. Per aquella mateixa època si fa no fa, una noia d'Erill, l'Eulàlia, festejava amb el Climent de Taüll. Els xicots estaven tan encaterinats l'un de l'altre que, per tal de veure's de dia i fer-se tatus de nit, es van construir a casa seua una torre de sis pisos. Vet aquí, però, que el Joan de la Barruera, que també volia en secret la noia, va començar una torre per comunicar-se amb ella i, a la vegada, fer ombra al seu rival. Quan va haver edificat tres pisos se li van acabar els diners i ho va haver de deixar córrer. Com tot triangle amorós, la història es complica amb escenes de gelosia, que ara no vénen al cas. El cert és que, un cop tots tres van haver mort, el papa els va fer sants i els pobles els van adoptar com a patrons. Les cases on havien viscut foren convertides en esglésies i les torres dels seus amors juvenils, en campanars. Això explica per què aquests tres campanars són en línia recta i per què el de Boí és rabassut i els altres dos, esvelts i espigats.
Pep Coll (1949)