DE VILALLER A PONT DE SUERT LA RUTA ÉS D'UNA BELLESA INCOMPARABLE...
De Vilaller a Pont de Suert la ruta és d'una bellesa incomparable. Això ja és la Muntanya, la Muntanya amb majúscula, un nou element del gran retaule del món, amb vida a part i una ànima pròpia. Posats aquí, al fons d'aquestes immenses cassoles que ens empareden el pas i la vista, el record dels plans esmaltats de colors, de pobles i de masies, de les flotetes de pinetons entre vinya i vinya i de les campades guarnides de fruita i de flors amb una blava ullada de mar al fons, ens arriba a semblar un somni, una cosa absurda. Hem perdut la noció de la vida fàcil i amable; la muntanya se'ns ha ficat dintre i ens ha trasbalsat la sang i el cor com un beuratge fort.

La conca del riu, prop del pont, fa un revolt agut, i al cap de l'escantellada ens surt el grapades de cases de Castelló que fan de guaita al portell de la vall de Barruera, damunt l'aiguabarreig del Ribagorçana i del Noguera de Tor. (...)

Pocs colors; els simples, només: verd, blau, groc, carmí, morat i negre, sense gammes, mescles ni superposicions, però amb una fresca i degotant dispersió de matisos que canten en l'aire pur com una escala musical. La magnitud del paisatge és resolta aquí a força de traços nets i enèrgics i de senzills trucs ornamentals que es repeteixen fins a l'infinit amb una prodigiosa diversitat de plans i de cops de vista d'una impressió monumental i d'una finesa elegant i decorativa. Els mitjans són pocs i sobris, però combinats amb mà mestra; tot consisteix en la gràcia de saber repartir i col·locar els accidents, de jugar les ombres, els tons, els contrallums, de deixar rajar l'aigua a temps, de fer sortir un ramadet o un floc blanc de núvol i de pegar la pinzellada justa.



Joan Santamaria (1886-1955)