|
||
Era en el temps que es declarà la primera guerra civil espanyola del segle passat.
El meu avi ens explicava que un vespre, mentre ell i els seus amos estaven recollits a la masia sopant, va assaltar-los, per sorpresa, una partida carlina. En tota aquella casa de pagesos solament hi havia encès un petit llum d'oli, i encara amb fam esmorteït, aclarint feblement la cuina-menjador, vetllant les brases de la llar que s'apagaven. Els pagesos de llavors estalviaven fins la llum. Deien que ells no havien de llegir ni escriure i que per poca claror no es ficarien el menjar a l'orella. Els legionaris assaltadors van apressar-se a lligar els masovers i manaren al minyó que arrangés el llum, que hi afegís oli. El minyó va creure, però tot tremolant. El llum pampalluguejava i un individu de la partida apuntà l'arma al cap del servidor, dient: Els insurrectes van saquejar el mas, robant tot el que els convingué, i se n'anaren, deixant que aquells pagesos poguessin explicar el fet. Al cap d'uns anys, quan el noi ja fou un fadrí avançat, va llogar-se a casa del propietari de Figuerola, d'Alcover. Allí aquell treballador, pel seu caràcter recte i serviacial, es va guanyar molta confiança. El vell Figuerola era un gran hisendat que encara guardava alguna deixa de l'antic feudalisme. Cobrava arrendaments i delmes de diversos béns i drets que tenia en diferents punts de la contrada. Li agradava ésser caritatiu i generós en la seva influència, però es feia respectar molt per a tractar amb ell i a segona qui no volia parlar-li, ni que es presentés el cas de necessitar-ne un favor. Sempre viatjava muntat a cavall i sempre acompanyat del seu súbdit predilecte -que fou el meu avi-, al qual obligava a anar al costat del senyor i a peu, a tall de patge. Una vegada es dirigien cap a l'antiga ciutat comtal i en ésser a cert punt dubtós del trajecte temien fer marrada. Es trobaven en un lloc despoblat i solament allí vora del camí hi havia un pagès que treballava, el qual, en passar els viatgers, alçà el cap, mirant-los. Llavors el senyor, assenyalant el camperol, manà al criat: |
||
Plàcid Vidal (1881-1938) |
||
|
||
|