| EN CARXOFA |
|
|---|
Estic convençut que ni ell mateix sabia del cert si això de Carxofa era un cognom o un sobrenom. En veritat que per la vida que feia ell tan li era una cosa com l'altra. En Carxofa era un home lacustre. Es passava les jornades perdut, sol i invisible en aqueixa planúria fantàstica i traidora que vorejant el mar, a un costat i altre de les goles del Fluvià s'estén des de l'Escala a Castelló, laberint de recs, closes, gorgues i estanyols, fangueres i aguerulles dissimulades per joncars, algues i canyissos, en l'espessor dels quals no hi transita pas hom que s'estimi. En Carxofa es titolava a si mateix l'almirall de les aigües mortes i volguent significar el domini absolut que tenia d'aquells tocoms habitats solament pels rapbufos, fotges, polles d'aigua i bernats pescaires.
I en Carxofa tenia la seva flota: una barca de quilla en el riu, devés Sant Pere Pescador, i una beta com un mussol que transportava a coll segons les necessitats de les seves pesqueres. Alt, cepat, mariner del rei en la seva joventut, el nas aguilé i ferm com el timó d'una fragata, oferia un noble continent i s'emportava les nostres simpaties al primer Déu vos guard. (...)
El seu gran coneixement de les maresmes i la convivència contínua amb tota mena de faram el feien necessari com a guia i col·laborador de totes les caceres de certa importància que s'emprenguessin els del poble per obsequiar els forasters.
Exigia per això una submissió absoluta a les seves advertències i manaments i una confiança a tota prova en els seus recursos inagotables. No calia discutir ni l'estabilitat una mica problemàtica de la seva barca plana, ni la poca resistència d'una perxa podrida que servia de passera sobre un rec i que ell havia col·locat per al seu ús, ni tampoc demostrar un dubte ni una vacil·lació en posar els peus en un braçat de solsures que nedaven en un xapolleig i que pel cas feien la mateixa servitud que una gran pedra d'aqueixes que ajuden a estrompassar un torrent.
Molta fe, heus aquí el que demanava en Carxofa; una fe cega, absoluta com cal posar-la en un cirurgià o en un confés de gran sabiduria i santetat. Tant si us manava caminar damunt els terribles llots que engoleixen els homes i el bestiar com damunt les balques de les llaunes, la profunditat de les quals ningú ha assolit malgrat totes les provatures, era precís obeir-lo sense temença, resoltament.
I els llots i les balques us sustentaven al conjur d'aquell pescador i, quan no, tot se reduïa a un accident sense importància; a una enfonsada lleu que no us passava del turmell que remeiàveu mudant-vos el calçat. En Carxofa sabia viaranys per travessar el que mai a primera vista haurien dit que es pogués travessar. Això sí, un pas més ençà o més enllà, una camada més curta o més llarga, una permanència de pocs segons més dels calculats allí on ell us recomanava lleugeresa, podia produir-vos un fort espant si no us costava la pell.
Quan algú es mostrava refractari en petjar el terreny que en Carxofa senyalava com a ferm i que a vosaltres us pareixia traïdor i homicida només us endreçava un repte contundent:
I ell donava l'exemple i pobres de vosaltres que no el seguíssiu amb llestesa, posant els peus allí on ell acabava de treure'ls, que prou us exposàveu a enclavar-vos com uns estaquirots o desaparèixer entre llefiscositats i regurgitacions apestoses.
Prudenci Bertrana (1867-1941)
Vocabulari |
|
- tocoms : indrets, llocs
- aguerulles : merles d'aigua.
- rapbufos : rates d'aigua.
- fotges : ocell de 38 cm., de formes massisses i de plomatge
- negre amb una placa còrnia de color blanc al front, freqüent
- a les vores dels llacs i dels aiguamolls.
- beta
: embarcació petita de fons pla, de dues rodes, típica- de les costes de la Provença i del Llenguadoc.
- balca
: boga, planta herbàcia que es fan als aiguamolls i a les- aigües de curs lent, on formen part dels canyissars, les fulles de les
- quals poden ésser teixides per a fer-ne seients de cadira, cistells,
- etc..
- llaunes
: gorgs isolats - a les vores dels llacs i dels aiguamolls.