|
||
No sé si vaig arribar a anar a Cadaqués amb tartana en els meus primers mesos de vida. Potser sí, potser no. Ara el que sí que recordo perfectament són els autobusos grocs d'en Gregori de Figueres, que pujaven esbufegant Pení amunt per arribar, entre innombrables corbes, al poble amagat, blanc i silenciós, al fons d'una vall en què gairebé tot era mar. Cadaqués, aleshores, era una delícia. Hi havia, naturalment, estiuejant, però quasi tots tenien llaços de sang amb el poble o eren artistes que havien descobert la bellesa recollida, els extraordinaris racons d'aquell munt de cases blanques que s'emmirallaven en un mar dens i ple de vida. A Cadaqués és on he vist més vida primària al mar. N'ignoro els noms científics, però hi havia un bé de Déu d'animalons i plantes: garotes, coses que en dèiem fideus i que les aigües tranquil.les movien com la cabellera rossa d'una donzella ofegada, unes altres que reconeixíem com a tomàquets, com a enciams, com a molsa. Era un marc ric i palpitant. D'infants, aquell món ens subjugava, emplenant-nos de por al mateix temps. Velles històries que allò feia tornar cec, allò altre paralític, allò t'emmalaltia i mories. Hi havia horror i terror, però nosaltres saltàvem de roca en roca i més d'una vegada havíem caigut a l'aigua vestits i se'ns havia enganxat tota la fauna i la flora terrorífica, sense tornar-nos ni cecs ni paralítics. L'únic realment perillós eren les garotes. Una vegada em vaig passar mig estiu al dic sec -és a dir, a casa- amb un peu ple de punxes. Ho arreglàvem amb pega de sabater, que ens enduria la pell i amb una gran paciència anàvem traient les doloroses espines fins que podíem tornar a saltar i córrer. (...) PARADISOS PERDUTSEn el temps que m'ha tocat viure he vist desaparèixer tres pobles que formaven part de la meva geografia sentimental. He dit desaparèixer, perquè la paraula transformar seria poc forta per expressar el que vull dir. Han desaparegut, malgrat que ocupin més espai en el mapa i més gent s'afanyi a guanyar-s'hi les garrofes, perquè allò que eren, l'amable equilibri, la personalitat viva de cada aglomeració entrellaçada pels segles, els vells camps, les velles vinyes i els vells olivars, les velles barques i les cases, ja no hi són. O hi són barrejats, esclafats pels nous i alts i pesats ruscos dels enormes edificis que han parit la industrialització i el turisme. Aquests pobles són Cadaqués, Roses i Montmeló. Potser d'aparença el que menys ha sofert és Cadaqués. Conserva encara aquella gràcia incomparable i als mesos d'hivern fa de bon estar. S'ha edificat molt, és cert, però sense malmenar la imatge tradicional, aquella que enamorà els pintors, amb l'església al lloc més elevat i les cases blanques al seu voltant com una lloca amb els pollets. I demano perdó per reproduir una vegada més una visió tan suada. Al cap i a la fi suposo que des del concili de Trento les esglésies ocupen aquest lloc d'honor a tots els pobles. Però l'estiu a Cadaqués, ah, l'estiu! Quin cafarnaüm, quina olla sempre bullint, quin frenesí! Multitud d'estadants, de curiosos, de passavolants atrets pels seus pregonats encants, s'empenyen pels carrers, mentre el meu Cadaqués va morint amb les persones velles que he conegut, amics i parents, darrera de les cortines tirades que el llebeig fa moure. (...) A Roses les coses encara eren pitjors, no per als rosincs, és cert. El boom turístic devorà la personalitat i la gràcia de Roses, però enriquí molta gent del país. Inflà artificialment el cens amb tots els que anaren a treballar a l'escalf de la construcció i l'hosteleria, i el resultat fou una població heterogènia, rica i dinàmica, això sí, dipositada pels déus davant d'un dels paisatges més fins, el del golf, i de les postes de sol més fastuoses de la Costa Brava. Els mateixos déus que acompanyaren els grecs a Empúries. Avui aquests déus, amb tota seguretat, han anat a amagar-se al seu Olimp, molt vingut a menys. Sort que Roses, tot i la fortuna que representaren els terrenys a voramar i les botigues turístiques, no ha perdut la seva vella afecció a la pesca i encara trobes molts fills seus disposats a lluitar amb el mar i arrencar-li els peixos, que són la seva glòria i la dels que se'ls mengen, fregits, a la brasa, al forn, en suquet o de qualsevol altra manera, perquè aquell és un mar que cria uns peixos de carn superba i insuperable. (...) |
||
Manuel Ibàñez Escofet (1917-1991) |
||
|
||
|