22 D'AGOST, DIMARTS. CADAQUÉS

Dia de mar. Hem sortit amb la barca d'uns amics, una àmplia i blanca barca de pescador. Costejant hem anat fins a la cala Jogadora, sota el cap de Creus. El dia, que havia començat amb una espessa boira que arribava a tapar el Pení, s'ha aixecat cap a les dotze i ha deixat únicament un tel de calitja que, des del mar, difumina la costa. Hem tirat l'àncora prop d'unes roques, d'un gris metàl·lic, impresionants. L'aigua és claríssima, d'un verd de botella transparent, i negrosa a les parts ombrejades. Ja a quarts de quatre, decidim anar a la Massa d'Or, l'illa que hi ha davant del cap de Creus, a buscar musclos. Com que la mar està molt llisa, l'excursió és agradable. Aquest illot, anomenat també la rata, a mesura que anem apropant-nos-hi va perdent la forma de rata per transformar-se en un estrany i prehistòric monsre més pròxim al rinoceront que a cap altre animal conegut. Ens hi acostem, donant-li la volta, per la banda de llebeig, i després de la maniobra de l'àncora i de lligar la barca a una roca, saltem a terra. Això de terra és un eufemisme, puix allà de terra no n'hi ha ni una engruna. Tot és pura i cantelluda pedra. La part de les roques més propera a l'aigua està recoberta d'unes petites excrescències d'alguns animalets marins, punxants i tallants com ganivets. Més amunt, a les roques, només hi ha, de tant en tant, alguna osset de gavina i algunes plomes. Al rompent, sota una verda i grogosa catifa de plantes marines, hi trobem gran quantitat de musclos. En poca estona n'omplim una galleda. El retorn, proa directe a Cadaqués, el fem per un espai tot blau i entelat. La silueta del Pení, a contrallum, sembla gairebé inconsistent, com una massa d'aire una mica més dens.



6 DE SETEMBRE, DIMECRES


Temps depressiu. El mar, d'un gris moradenc, presenta una superfície llisa, però com esmerilada. El cel, baix. De tant en tant un tro ressona entre el Pení i Perafita. Només l'horitzó, entre Cala Nans i S'Aranella és com una franja de llum grisa amb la ratlla fosca del mar perfectament retallada a sota.

M'arribo fins al Llané, per caminar una mica. La pedra fosca de Cadaqués sembla envernissada. El passeig està enfangat, amb bassals d'aigua on es reflecteixen els arbres. Segueix tronant. L'aigua és llisa, metàl·lica, lleugerament arrissada amb un moviment cap enfora. Enllà de les puntes es veuen taques blanques de l'escuma de les onades. La foscor és de la banda de mar, del cantó de Roses. En tornar, darrera el poble, cap a Portlligat, es veuen alguns claps de blau clar entre els núvols.


Albert Ràfols-Casamada (1923)