LES FIRES I LES FESTES DE S. CREU
Aquest any han durat nou dies, nou dies plens de joia i de grans emocions. Aquestes festes són estupendament alegres. Tot l'Empordà ve a Figueres. Hi ha gran comerç i grans mercats, de bestiar i de fruites. És un quelcom d'un sabor exquisidament hel·lènic. Però com que ha fet calor i he tingut molta mandra, no he fet les "impressions" i ara ja em seria impossible contar totes les emocions d'aquests dies lluminosos i animats. Em sap molt greu, puix és tot molt pintoresc i digne d'ésser recordat. Caldrà esperar l'any vinent, però l'any vinent serà quelcom diferent o, almenys, serà viscut i comprès d'una manera diferent, segurament menys ingènua, però menys sòlida. En resum, he passat uns nou dies deliciosos, sentimentals. He caminat confós entre la multitud. He creuat els carrers, que eren riuades de pagesos, m'he aturat a sentir els xarlatans... etc, etc. He anat amb les nenes quan el crepúscul era dolçament exquisit, les convidava als cavallets, a xurros, demprés, a la Rambla, quasi intransitable. Allí, sota els gegantins plàtans, mirava, sota mon barret d'amples ales, els ulls guspirejants d'il·lusions de les gentils i gràcils donzelles, que al mirar-me somreien... que passaven i que tornaven a mirar i a veure cada volta... He restat llargues estones fora el balcó, en la incertitud crepuscular, mirant les donzelles caminar lentament, agafades del braç com garlandes de lliris, enraonant-se a l'orella d'ingenuïtats. Era llavors que les estrelles tremolaven quan el dia moria i s'esfumava. L'aire era tebi. Tot guardava encara el vibrar del sol. Quanta poesia!.
Salvador Dalí (1904-1987)