| ||
A N'Antoni Tàpies, a En Modest Cuixart i a En Joan Ponç, pintors |
||
A mitja nit navegàvem A tres milles de Cap Gros; Érem cinc a cos de sarja I el timoner vestit d'or. Els quatre vents de la barca Bufaven de cara nord, Ençà i enllà flamejava un Ull coronat de flors. Quan érem prop de Talabra Algú ens cridà pel nom: Era una pedra, era un arbre, Un casull entre vinyots O el somriure d'una balma Que paria dues fonts. El patró ens demana calma I mirem els fars d'escorç; Als estels brollen albades I a ponent dormen els ports; El pubis d'una maragda Sangoneja a l'aiguamort I una perla s'esfullava A la conquilla dels cors. Quatre llunes s'encovaven Amb molses per para-sol, El mulà que les encalça Mars enllà calava focs. Ja un menhir ens amenaça I ombra i clarors caça al vol, Cellajunt, la passa llarga, Per la corol.la dels rocs. Suren mans amb roses caldes I un safir clama el seu dol, les Medelles s'encrespaven I a Culip tot és revolt. Cremen llavis per les cales I somiquen els pujols; Els astres es despullaven I s'espien els bassols. -Cantarem una balada Tot bevent el vi dels molls, De les noies que s'amaguen Per la brossalla dels ponts I es pentinen i es descalcen Als hostals que ombreja el son, O folguen en jaços d'alga En palaus sense trespol; De la sang que brolla ufana del sexe dels farellons, I dels coralls que amoregen Per la pelussa del gou. Prou voldríem tornar a casa A ple sol d'un corriol Quan bresquen les atzavares I una veu enaigua els horts, Però la mar és la fada Que ens acotxa amb flocs dels Pols. Una campana descalça Sotjava la nostra mort. |
||
|
||
J.V. Foix (1894-1987) |
||
| ||
|