CXXXV. COM LES GENTS DE PERPINYÀ SE LLEVAREN CONTRA LO REI D'ARAGÓ

E lo rei, que viu que no es podia pus aturar sens perill, e per ço car tots los hòmens de la vila venien a les portes, tornà-se'n ab sos cavallers a l'altra companya, que havia deixada defora, e tuit ensems vengueren-se'n poc a poc tro foren en l'Empordà, en un lloc que és apellat Sa Jonquera, e és d'En Dalmau de Rocabertí.

E quan foren aquí, venc En Ramon Folch davant lo rei, e lo comte de Pallars atresí, e pregaren-lo que els donàs un do que no seria gran son dan; e lo rei atorguà'ls francament. E ells pregaren-li que lleixàs anar la reina de Mallorques llá on se volgués, car a ell no era Honor de tenir una dona aital com aquella en presó, majorment com fos prenyada e havien reguard que no s'afollàs del prenyat per dolor si es vis en presó; e lo rei dix-los que li plaïa per amor d'ella e d'ells, que se n'anàs, si anar-se'n volia. E tantost En Ramon Folch e lo comte de Pallars tornaren-se'n ab la reina e seguiren-la tro al coll de Banyuls e aquí lleixaren-la anar; e ella anà-se'n en Roselló ab una sua filla que era venguda amb ella, e ells tornaren-se'n al rei d'Aragó, a Sa Jonquera.

E lo rei d'Aragó féu menar los tres fills del rei de Mallorques a un castell seu qui és riba mar, que ha nom Torroella de Montgrí, e aquí féu-los guardar. E tramès d'altra part N'Almaric de Narbona a la ciutat de Gerona, e aquí mès l'hom, e lo nebot de l'arquebisbe de Narbona ab no em sé quants cavallers llurs, en presó e en ferros en una torre que ha nom la torre Geronella, e aquí guardà'ls hom bé aitant com hi estigueren.

E lo rei venc-se'n per Gerona e per Empordà e reconec tot sos castells e ses viles.



CXXXIX. COM LO NOBLE REI PERE D'ARAGÓ AB FORT POCA COMPANYA SE'N PUJÀ AL COLL DE PANISSARS (fragment)

Diu lo compte que quan lo rei d'aragó fo vengut de Perpinyà en la sua terra de Catalunya e n'hac lleixada anar la regina de Mallorques, sa cunyada, e hac tramesos sos fills d'aquella regina e del rei de Mallorques presos al castell de Torroella de Montgrí, e lo fill del senyor de Narbona e lo nebot de l'arquebisbe de Narbona que hac d'altra part tramesos en presó a la ciutat de Gerona, sí fo en gran treball de posar una guerra qui era llavors gran e sobrera entre lo comte d'Empúries e En Dalmau de Rocabertí: e lo rei féu sobre açó son esforç com la pogués adobar, e adobà-la e avenc-los ambdós com hi hac molt treballat. E puis ell entès per cert que el rei de França e lo cardenal, amb aquell poder que damunt és dit, eren entrats en Rosselló per passar en Catalunya, e tots dies los ardits e los missatges venien al rei d'Aragó que el rei de França ab ses hosts s'acostava poc a poc vers sa terra fortament. (...)

Per què al rei d'aragó cuidà tornar a gran damnatge e tota sa terra, si Déus no li'n valgués e la sua certesa, per ço car lo dia que el rei de França hac ordenat que l'endemà matí entràs en la terra de Catalunya, lo rei d'Aragó era llavors a una sua pobla que és en Empordà, que ha nom Figueres, e no es cuitava que el rei de França se fos encara tan prop ajustat a sa terra. E aquell dia sabé per les espies que havia en la host del rei de França, que el rei de França havia fet ordonament que l'endemà matí passàs un coll que ha nom Panissars, per entrar en Catalunya. E lo rei, quan açò hac entès, meravelà-se'n molt e estec enre si mateix pensiu, no per reguard ne per temor que ell hagués, mas temia's que les gents de la sua terra no es donassen espaordiment e esmai quan sabessen que lo rei de França era deçà los munts passat menys de colp. Per què lo rei fo en molts pensaments, que no es sabia si es fes manament per la terra que tuit lleixassen los llocs plans e que s'alçassen en los castells e en les forces, o ell si isqués a carrera als francesos. Emperò quan hac sobre açó pensat, hagué bon cor e enfortit, e pensa's que si a fer-se venia, més li valia morís estant rei, que si sos enemics s'honrassen d'ell a la llongua en nulla res.

E ab aitant apellà totes ses mainades e sos escuders qui eren allí ab ell, e ab los hòmens d'aquella vila parti's d'allí mantinent e venc-se'n avant vers los munts, a un lloc que ha nom Sa Jonquera, qui és lluny del coll de Panissars menys de mija lleugua. E quan fou allí, regonec sa companya e no es trobà, entre mainaders e uns e altres, cor ab trenta-huit hòmens a cavall e ab setanta servents, e era ja gran vespre.

Quan lo rei d'Aragó fo vengut a Sa Jonquera, anc no volc descavalcar per menjar, ne per beure, ne per reposar, ne per altra raó, mas parlà ab lo batlle e ab los pròmens d'aquell lloguar, e dix-los que es talaiassen aquella nuit, e lo rei fer-los hia senyal de foc, ço és a saber una alimara en la muntanya, e si no els ne faïa pus, que no es moguessen d'aquí, mas si els faïa dues alimares e puis un faró, que tuit pensassen d'anar vers la muntanya, lla on lo rei seria, e que no esperàs la un l'altre.

Quan açó hac dit, mantinent tramès missatges lo rei d'Aragó per tota la terra del comte d'Empúries d'aquella raó mateixa. Enaprés ell partí's d'aquí ab los trenta-huit hòmens a cavall, e ab los setanta servents damunt dits e féu portar civada, e pa e vi per aquella nit, e pujà-se'n en un puig ben alt qui és a través sobre lo coll de Panissars. E quan foren aquí, féu acivadar los cavalls e entretant féu estendre aquella poca gent que s'hi havia per la muntanya, e puis féu-los manament que fessen moltes fogueres, tan grans que semblava que totes les hosts d'Espanya hi fossen, tan grans llums hi havia.


Bernat Desclot (segona meitat del segle XIII)

Vocabulari
  • alimara: foguera, especialment la que es fa com a senyal en talaies i altres llocs elevats.