NO ES POT DIR QUE EN AQUESTS CARRERS ELS BALLS FOSSIN DE PATACADA
No es pot dir que en aquests carrers els balls fossin de patacada. Però constituïen el darrer graó de l'escala social. Eren tot senzillament balls de carrer, populars, on no era difícil de veure entre els endiumenjats balladors algun ballador ja entrat a la cinquantena, senzillament agençat en cos de camisa i calçant espardenyes, fent ballar, volta que voltaràs, la seva mitja taronja. Perquè aleshores, els balls, els de carrer i els de societat, no eren aquesta cosa ensopida d'ara en què els balladors sembla que s'adormin l'un a les espatlles de l'altre i que, quan es deixondeixen, s'estiren i s'arronsen l'un davant de l'altre o bé s'estiregassen en uns raptes que no duen enlloc. En aquella època, el ballar era una cosa que si no demanava la seva ciència demanava la seva tècnica. No es podien ballar tots els balls d'una exacta, matemàtica manera, perquè eren tots diferents els uns dels altres: un xotis no era una polca; una polca no era una masurca; la masurca no era un pas doble; un pas doble no era una americana; l'americana no era un vals; el vals no era un tango, etc. Cada ball demanava els seus passos peculiars, i tota la joventut d'aleshores se sabia de memòria la diferent coreografia. I si no la sabia, l'havia d'aprendre; de més a més dels amics volenterosos, sempre tenia el recurs d'acudir a una de les dites acadèmies de ball, que per això existien.

I el bo del cas és que això ho sabien tan bé els joves de ciutat com els de poble i àdhuc els de pagesia. D'això en tinc un gran testimoni per les vegades que havíem anat a Festa Major a Espiells. Potser ja recordareu que ja he dit que Espiells és el caseriu on va néixer la meva mare, un carrer i encara curt de cases situat en un pujol si fa no fa equidistant de Gelida i de Sant Sadurní d'Anoia. Gairebé ens hi deixàvem caure cada any el primer diumenge de setembre, i alguna vegada un parell de dies abans del diumenge. En aquests casos jo hi gaudia a més no poder perquè veia tots els preparatius de la Festa Major, molt més divertits que els preparatius que es feien pels carrers de Sants.

En un cap del carrer que és Espiells hi havia una era. Dies abans la circuïen amb estaques espaiades, i les enrondaven amb unes lligades de corda. Mentre uns feien això, uns altres anaven a la riera -l'Anoia- a segar canyes tendres; i uns tercers, amb el carro, tenien la comesa de portar aquelles canyes a l'era. Les passaven, com si cosissin per les cordes travesseres, i no desdeien fins que tot el perímetre quedava clos per una paret de canyes entreteixides. Fer un sostre era una obra d'art. El feien amb canyolins entreteixits en unes cordes primes disposades en forma de malla. Veure pujar aquell sostre a força de braços tots alhora estirant cordes era una cosa que feia bo de veure.

Mentrestant a les cases era un no parar matant conills i aviram i preparant les gran cassoles per al tràfec de la cuina, i les grans taules al graner -el lloc més ample-, car els convidats no eren mai ni un ni dos sinó que es comptaven per dotzenes. Quasi tots arribaven el mateix diumenge, de manera que el camí que mena d'Espiells a Sant Sadurní era un tragí de carros i de tartanes carregats de forasters. Hi havia el temps just de fer un esmorzar a base de coradella i menuts d'aviram. Al carrer ja s'agrupaven els músics. Generalment eren components d'orquestres ja conegudes, però una vegada hi va comparèixer tota una banda militar de Tarragona. Els músics formaven rotllana al mig del carrer i tocaven una peça de concert que era furiosament aplaudida. Immediatament s'organitzava la comitiva: els músics, tocant, obrien la marxa; darrera d'ells hi anaven els pavordes, i al darrera d'aquests seguia tot el veïnat i els convidats, quasi tots ells traginant una cadira en previsió de poder seure a l'església. (...) A migdia hi havia el gran dinar, pantagruèlic. Si en cada casa hi havia cinquanta comensals, cada mestressa havia de fer menjar per cent. Allò era un no acabar mai, i una constant invitació a repetir i a tornar-s'hi. Se'n sortia amb el ventrell atapeït i els sentits embotits, i més de quatre havien de resoldre la situació fent-hi una bona migdiada. Tard de la tarda es començava el ball. Els músics s'encabien en una mena de reclau que feia a posta la paret de les canyes. El jovent hi compareixia mudat de gran solemnitat, i tants com havien fet el camí a peu dels diferents poblets d'origen amb les sabates penjades a l'esquena, havien tingut prou compte de llevar-se les espardenyes.

Tots aquells terrasans sabien de què se les havien. Agafaven la balladora per la cintura, la mà sobre un impecable mocador de butxaca per no tacar de suor el vestit de la parella, i tant se valia el valls com el xotis, com la polca o com la masurca, que ells se sabien tots els balls de memòria i no confonien mai l'un amb l'altre. Però allò, aquell ball de tarda, era un vulgar entreteniment. Quan prenia tot el seu color era a la nit, a l'envelat il·luminat per quatre estratègics llums de carbur. Aquella nit les noies es posaven tots els guarniments que ja es duien aparellats, i els nois feien una olor d'aigua de colònia que empestava.

Jo no m'hi vaig confondre mai. A mi el ball agafat no m'ha dit mai res, enfora d'observar-lo com un espectacle. Quan havia vist rodar un parell o tres de vegades els balladors, sortia de l'envelat i vagava pel seu entorn. Enllà, molt ensota del pujol, s'arrossegava mandrosament l'Anoia, i a mi em feia un no sé què de veure-la tan argentada sota la claror de la lluna.


Josep Miracle (1904)

Vocabulari