Abans he esmentat Bescaran. Bescaran és un poblet d'uns dos-cents habitants situat a un nivell més elevat que Castellnou de Carcolze, al fons d'un cercle de muntanyes. Posseeix un campanar romànic i és bonic i pintoresc. El record que jo en tinc, està relacionat, més que amb aquests atractius, amb un inesperat berenar a base de coca ensucrada que ens va venir com l'anell al dit i amb un descens amb esquís, molt accidentat, que vam fer al Monturull, cim de 2.761 metres d'altura que separa l'Alt Urgell d'Andorra i de la Cerdanya.

Aquell dia veníem de les Escaldes. La neu era abundant. Feia molt de fred i vent, molt de vent. Per sort, la pujada al Monturull des de la vall de Claror va ser relativament fàcil. El pendent era molt dret, però la neu era noble. Era fina, atapeïda... Cruixia, la neu... Recordo, com si fos ara, aquell cruixit i espetec de les lones que dúiem lligades als esquís. Mentre pujàvem vaig mirar endarrera: l'espectacle era tan impressionant que potser per aquest motiu (simplement per por) vaig ser un dels primers d'arribar al cim. De tota manera va ser després del cim que l'excursió, que fins aleshores havia anat com una seda, es complicà. Les cares nord de les muntanyes, al Pirineu, sempre solen ser més perilloses. Els vessants que donen al sud, més asolellats, són més fàcils de baixar. Això si el dia abans la neu no s'ha estovat excessivament, ja que, de vegades, el vent i un canvi sobtat de temperatura converteixen la ruta de descens en una pista perillosíssima...

Que és el que va passar aquell dia. Vam iniciar el descens confiats, però, al cap de pocs minuts, un dels nostres companys baixava com una exhalació (i no pas en posició vertical) fins al fons de la vall de la Bassa. Per sort el pendent era molt net llevat d'un parell o tres de sortints de roca molt afuats que ell va passar sense tocar, com si participés en un slalom gegantí. I no va ser ell sol a caure... Malgrat les precaucions, ara l'un ara l'altre, la majoria van protagonitzar un descens tan perillós com involuntari... Sortosament no es va fer mal ningú. I alguns -nosaltres mateixos: dos companys i jo- vam reixir de baixar, sense caure, a base d'excavar graons, amb la cua dels esquís, a la neu endurida.

Més tard, però, el descens es va transformar en una pura delícia. La neu gelada, tan traïdora, es va convertir ja al fons de la clotada en una meravellosa, suau, ràpida, neu fonent. El sol ens batia de ple (el vent, part ençà de la frontera ja no ens arribava) i aviat, en comptes de superfícies blanques, vam veure prats, boscos... Només subsistien unes llargues clapes de neu, clapes de neu que, talment carreteres improvisades, ens permetien lliscar, volar, gairebé, per una vall que es transformava, ràpidament, en una autèntica primavera...

Ens vam treure els esquís quan s'endevinava, ja molt a prop, Bescaran. Més tard, un cop menjada la coca -refets-, vam arribar, ben sotraguejats i emblanquinats (vam fer viatge en un camió que transportava farina), a la Seu d'Urgell.