De la Seu a Ponts a la dècada dels vuitanta del segle XIX

     
       

La diligència la Seu-Ponts tenia la parada davant del jardí de la Gran Posada Andria. Sortia de ciutat per la porta de la Princesa, sota la mola escantellada de la torre de Solsona —víctima dels canons Krupp dels alfonsins durant la guerra carlina— i feia el trajecte fins a la trenca de Noves en dues hores escasses. Aprofitava la palanca de construcció recent d'Arfa i la bonança del terreny al Pla de sant Tirs per fer via, però en arribar al Priorat dels Tres Ponts s'acabava la carretera. A la via reclamada pel doctor Llorens li mancava encara un bon tram per rematar-se: semblava l'obra de la Seu. A mi no m'importava abandonar la relativa comoditat de l'òmnibus i continuar a llom de cavalleries pel camí de bast, estret i pedregós, fins a Coll de Nargó, on s'enllaçava amb la diligència que baixava cap a Ponts. La travessa dels engorjats del riu Segre, uns espadats fora de plom que semblaven no tenir fi i fregar els núvols amb les crestes rocoses, em compensava amb escreix de tants trasbalsos. Era l'etapa més bella i espectacular del recorregut, sobretot vista des del parsimoniós pas d'una mula, que sempre m'ha semblat la millor manera de contemplar el món.

Superades les gorges, la vall obria les cames i la tardor s'apoderava del paisatge. Els arbres mostraven orgullosos els colors grocs, els ocres i els vermells de foc acabats d'estrenar. S'albiraven casetes de pedra arraïmades, amoroses, contra els campanars de les esglésies. A Organyà vam parar a dinar a l'hostal de can Casaca. L'establiment era ple com un ou i feia una pudor intensa d'oli ranci i de tabac de picadura. Pastors, marxants i traginers se saludaven tustant-se fortament l'esquena i fent-se gestos amistosos. La cridadissa de les converses s'enredava amb els sorolls dels cullerots, les cassoles, els astos i els estalvis procedents de la cuina. M'atordia el brogit de tanta gent desconeguda i sense adonar-me'n m'estrenyia contra els altres membres de la família, com les casetes als campanars, cercant la seguretat de la seva companyia. Al mateix temps, però, em sentia atrapada pel magnetisme d'aquells rostres colrats per la intempèrie; dels gestos i de les mirades indiferents amb què ens contemplaven als senyors que anàvem de viatge. La gent que passa la vida pels camins tenen els ulls nets i un posat peculiar que recorda els espais amples i lliures.

Des de la taula del costat, un traginer de Tremp que pujava vi de la Conca cap a la vall de Cabó ens explicava una història de Santa Fe, l'ermita encinglerada que hi ha a l'esquena de la vila.

—Si alguna vegada hi pugen —es diria a nosaltres amb respecte—, demanin a l'ermità que els ensenyi la serp farcida de palla que es guarda a l'armari de la sagristia. És de dimensions tan colosals que fa feredat de veure. Més gran que les dels boscos d'Amèrica. És el serpent que va temptar Eva amb una poma el dia del pecat original.

—Què era aquí a prop el paradís terrenal? —va demanar el meu germà Guillem amb els ulls esbalandrats.

—Sí, noi, entre la vila d'Organyà i la de Cabó, més o menys cap a la font de la Bordonera —va precisar amb indolència aquell home mentre feia baixar, a força de pa, una botifarra negra de dimensions també considerables.



Arfa

lectura  

 




Joan Peruga (1954)


 

 


Vocabulari

Camí de bast: camí de cavalleries.
Espadats: penya-segats.
Fora de plom: que perdien la verticalitat; decantats de la posició vertical.
S'albiraven: es veien; es distingien.
Tustant-se: donant-se cops.
Els astos: pinxos per rostir la carn.