El paradís

     
       

Ricard Sureda no estava gaire catòlic, no era que el cap li anés per una banda i el cor per una altra, com li passa a tanta gent. En el seu cas, era el cor que estava dividit: una part li demanava ésser home del seu món, l'altra meitat —o era més que una meitat?— li insinuava que el món actual era profundament tarat, que la decadència l'engolia, que, perduts els valors, la decrepitud era certa. Però així com molts es consolen i accepten la realitat actual esperant l'adveniment de temps millors en què la solució tecnològica —diuen ells— alleujarà tots els mals presents, Ricard Sureda era un romàntic incorregible, és a dir, un ésser que mirava endarrere genèticament, perdudament, patològicament, amb un abandonament malaltís. Adorava l'Edat Mitjana, no podia fer-hi més. Era un romàntic, un anacrònic.

Sabia molt bé la causa d'aquell enlluernament amb l'Edat Mitjana: els anys que va passar a la Seu d'Urgell, quan era petit, i els estius d'adolescent quan estudiava al col·legi de Barcelona. S'havia amarat del claustre romànic de la catedral, havia visitat ermites perdudes a les valls despoblades, havia presenciat el Retaule de Sant Ermengol, que havia encès la seva imaginació romànica.

Ell havia conegut el Paradís a la infantesa però mai més no el retrobaria; i no era el paradís tou de jardins d'infància i mainaderes sinó un paradís literal segons la seva etimologia: “paradesh”, hort. El seu avi havia adquirit una finca —La Miranda — per la qual el passeig de la Seu s'aboca al riu Segre; allà, no sols va bastir la casa on ell vivia i l'altra, on Ricard va néixer, sinó també la borda dels masovers i un hort grandiós. L'hort anava des de la borda fins a la riba del riu, més de cent metres de llargada per uns cinquanta d'ample, i estava dividit en tres espais de teulades per dos camins ornats de pereres i maduixes.Entre els arbres, aquí i allà, un roser, una dàlia. A les voreres dos camins també amb pereres, maduixes i flors i a més una riera d'aigua corrent. Al cantó nord, enganxades a la borda, roses, magnòlies i dàlies; a l'extrem sud, sobre el riu, lliris i avellaners alts i frondosos. A les taulades, separades igualment per rengs de pereres, tota mena de verdures: tomàquets, trumfes (o patates), fesols, tavelletes, remolatxes, carrotes (així anomenen a la Seu les pastanagues), cols, coliflors, enciams, escaroles. Al costat de l'hort, la granja, un terreny quadrat d'uns cinquanta metres amb conilleres, galliners i corts de porcs, entre parts d'herba i arbres fruiters: pereres, presseguers, pruneres, avellaners, fins i tot una noguera que Ricard havia plantat de nen enterrant una nou, de la qual va néixer l'arbre, que van arrencar, però, per ordre del seu avi quan ell era adolescent.

Quan, al capvespre, la remor de la feina minvava fins a desaparèixer i es tancava la porta amb clau era quan, amb la llum daurada de l'horabaixa i el vol silenciós dels ocells, l'hort esdevenia un paradís. Ricard s'hi va quedar tancat més d'un dia per distracció i, abans de saltar la tàpia del costat de la borda, passejava pel paradís desert i tancat mentre el sol es ponia per Sant Joan de l'Erm. Un dia, dins aquest somieig solitari, es va atansar als avellaners de baix i es va adonar que, recolzat al pedrís que feia de tàpia, el seu avi estava contemplant la posta de sol sobre el Cadí. La serenor de l'hora, la dolçor de l'aire, la diafanitat de l'atmosfera i la llum meravellosa del capvespre, aureolaven la figura fora del temps d'aquell patriarca venerat i temut per tota la família. Aquella visió es va clavar al cor de Ricard.

A la infantesa, quan es va posar malalt d'allò indefinible que en deien enaiguament —i que es curava amb compota de poncella d'englantina — va passar uns quants hiverns a la Seu. I tres mesos cada estiu fins als divuit anys, quan va acabar-se la pau de l'adolescència, que per a ell va ser feliç. Aquest contacte amb la muntanya, el camp, el riu, el poble i el claustre romànic de la catedral li marcaren al cor un amor pels Pirineus que, exacerbat i un xic pervertit, va acabar abocant-se en la quimèrica recerca dels càtars.

 


La Seu d'Urgell


lectura  



Luis Racionero


 

 


Vocabulari

Tavelletes: bajoques, mongetes tendres.
enaiguament: consumir-se per trobar-se privat d'un bon tracte al qual estava avesat.
poncella: flor abans d'obrir-se.
englantina: arbust de flors blanques molt primerenques.