Tots els dissabtes d'estiu, a partir de mitjans de juliol, el claustre de la catedral de la Seu d'Urgell fa de marc adequadíssim a la representació del Retaule de Sant Ermengol que, gràcies a l'entusiasme de força dotzenes d'urgellencs, ha adquirit ja, a aquestes altures, carta de naturalesa.

És un temple molt vell, el basilical de la capital de l'Urgellet. Fou construït, en ple segle XII, a iniciativa de Sant Ot. Això vol dir que, entre les catedrals avui existents en les terres de llengua catalana, és, sense discussió, la que suma més anys.

N'hi havia hagut d'altres, abans, però, de temples bisbals, allà mateix. El de Sant Ermengol, per exemple, en fou un, en temps posterior a Carlemany. El de Sant Just, un altre, referenciat a la primera meitat del segle sisè. I encara es té notícia d'un altre, en època carolíngia.

L'estil, com és del cas, romànic de la catedral actual porta, en part, l'empremta de les concepcions lombardes. La severitat, un si és no és castrense de la imponent fàbrica medieval, resulta, així, amorosida per l'art deliciosament evolucionat que provingué d'una península itàlica que ja aspirava, amb lúcida visió de futur, certes flaires renaixentistes.

El claustre resulta una pura meravella. No és ni massa gran ni massa petit. El seu mostrari de capitells és sensacional, fi, delicat, inviolable.

Enmig d'aquelles pedres reverencials, venerables, les escenes del Retaule, naturalment, hi encaixen com l'anell al dit. El vestuari del centenar de persones que hi juguen un paper -ja de sí multicolor- ressalta magníficament sota els efectes d'uns equips elèctrics que són, tanmateix, una autèntica troballa. Els textos, pouats amb intel·ligència per l'inquiet i rodamon Esteve Albert, constitueixen un encert total.

(19-VII-72)