L'Alt Urgell, un comtat i una diòcesi
Tant la diòcesi com el comtat es caracteritzen per una considerable expansió. Els bisbes d'Urgell tenien jurisdicció sobre la Ribagorça, el Solsonès, el Berguedà, la Cerdanya francesa i bona part de la Segarra. El gran moment de la Seu coincideix amb Sant Ermengol i Sant Ot, morts el 1035 i 1112, respectivament, i patrons -també respectivament- de la diòcesi i de la ciutat. Encara avui el bisbat té una superfície molt dilatada -es fica a Andorra, a l'Aran, al Pallars, a la Cerdanya, a la Segarra, a la Noguera- però el seu domini s'ha retallat. Del domini dels comtes, en canvi, ja no en queda res. Els comtes d'Urgell fan una cadena que inicià Borrell a les darreries del segle VIII i es trencà l'any 1413.
Dèiem que la història urgellenca no s'havia limitat a la comarca, i és que els comtes d'Urgell tenien una empenta que els duia enèrgicament cap al sud. El comtat creix amb la Reconquesta, i guanya Guissona, Agramunt i Balaguer i una sèrie de territoris que cal ordenar i repoblar. Els comtes d'Urgell van més lluny, i se'ls troba en la conquesta de Saragossa, Almeria -sí, Almeria, l'any 1147- i Lleida. No és estrany, doncs, que en tots els conflictes importants que es produeixen en la confederació catalana-aragonesa a les acaballes de l'Edat Mitjana hi siguin presents.
Com que els bisbes participaven també, i amb molt de pes, en aquesta expansió medieval, la història del comtat -i de la comarca que n'és la mare- és feta de lligams i controvèrsies entre els comtes i els bisbes.
D'altra banda, l'Urgellet és una terra sotmesa a una doble característica: és un país geogràficament tancat, i alhora un lloc de pas. Això havia de produir unes tensions molt vives.
El Pirineu, el Cadí, el Boumort, el muntanyam que encercla la comarca facilita la natural tendència al conservadurisme, que encaixa perfectament amb la tradició mil.lenària dels bisbes i els comtes. Però a l'Alt Urgell hi ha un riu: el Segre. Un riu que ve de llevant i se'n va cap al sud. Un riu sempre fa forat, un forat físic i un forat mental; un riu, sobretot, fa camí, i aquest camí és la porta oberta gràcies a la qual l'Urgellet no és una capsa tancada. Per aquesta porta oberta circula l'aire de la renovació, i a vegades l'aire de l'escàndol: la proximitat de la frontera, per exemple, provocà l'aparició d'un nucli partidari dels albigesos al segle XIII, més tard la invasió dels protestats hugonots. És probable que a les terres obertes les presències estranyes siguin rebudes amb una certa indiferència, precisament perquè són habituals, i que, en canvi, a les comarques de més difícil accés els ferments forasters hi agafin una virulència notable. Deu ser una qüestió de pressió: quan el camí d'entrada i de sortida és estret, qualsevol novetat fa més embús i l'organisme comarcal reacciona. (...)
L'Alt Urgell és terra ramadera, sobretot de bestiar gros. L'existència de les vaques es traduí en la fundació de la Cooperativa del Cadí, l'any 1915, que posava en marxa -amb les inevitables dificultats, incomprensions, etc.- l'aprofitament industrial de la llet. Poc després, el 1923, es creaven les Lleteries de la Seu d'Urgell. Calia, doncs, que la llet de les vaques rurals arribés a la ciutat, i així foren oberts una quantitat de quilòmetres de pistes forestals. Pot semblar pintoresc, però no és exagerat de dir que l'Urgellet ha passat de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna quan s'ha industrialitzat intensivament la llet i els seus derivats -la mantega, el formatge-, i que en aquests darrers cinquanta anys la comarca ha fet un pas endavant molt visible. És clar que d'altres indústries -com l'elèctrica i l'explotació forestal- hi han col.laborat. I, darrerament, el turisme.
La Seu d'Urgell
 |
lectura |
Josep M. Espinàs (1927)