Un cadàver al Segre

     
       

Un cap al tard del mes de novembre, un home del poble, conegut amb el nom de Llevant, va arribar panteixant a la casa de l'alcalde de Nargó. Va trucar a la porta.

—Què hi ha de nou? —va preguntar el batlle, després de veure la fesonomia un pèl trasbalsada i ansiosa del Llevant.

—Una dona ofegada! A l'altre costat del Segre em sembla que hi ha una dona ofegada! —va exclamar el Llevant.

—I amb aquesta riuada, has passat el Segre? —interrogà l'alcalde una mica estranyat.

—No, a mig corrent ja m'he girat... Té el cos tot esblanqueït i una mica flonjo...

Aquell mateix vespre la notícia ja es va comentar a les dues tavernes, a l'hostal i a moltes cases del poble. La veritat és que se'n va parlar sense donar-hi gaire importància, com si l'aparició d'una persona ofegada fos un fet gairebé habitual, rutinari. A tot estirar algú va donar mostres d'una certa curiositat i va preguntar si se sabia qui era la víctima i de quin poble podia ser. Després de set anys de convivència permanent amb la mort, la gent s'hi havia avesat i solia tractar-la sense cap mena de compliment ni d'esglai. Això mateix li devia passar a l'alcalde quan va decidir deixar aquell tema per a l'endemà. Ja era fosc i el Segre anava massa crescut per fer res: se'n va anar com cada nit a l'hostal del Roca a fer el truc amb la colla.

L'endemà l'alcalde va enviar el gran de cal Soleró a fer un cop d'ull al cadàver.

—No és pas cap dona! El Llevant es devia confondre, ahir al tard... El va veure de lluny i se'n va tornar només descobrir-lo... La persona que jeu ofegada al rasper d'Armena és un home vell, força rabassut i no massa alt. Té un morat gros al front i la seva cara diria que em sona, però no sé de què... —va explicar el Soleró quan va tornar de Segre.

—S'haurà d'avisar l'alcalde major d'Organyà..., immediatament! —va exclamar neguitós el batlle de Nargó, recordant esgarrifat la imatge del seu amic Merino —l'anterior alcalde— afussellat precisament a Organyà, l'agost de 1836.

El senyor Francesc Riu, alcalde major d'Organyà, vocal de la Junta Corregimental i home molt ben relacionat amb els estaments de la Universitat de Cervera, va fer un gest de profunda contrarietat en saber la notícia.

—Recolliu el cadàver. Feu-ne el reconeixement i enterreu-lo a l'acte! —va ordenar enèrgicament.

Sense saber com ni per què, aquella mateixa nit va començar a córrer per Nargó que al rasper d'Armena hi havia aparegut el cadàver del comte d'Espanya. La gent ho comentava d'escoltet i amb temor. Alguns fins i tot van tancar les portes i les finestres abans que els altres dies, i gairebé tothom va passar la balda grossa dels mals presagis. L'Emilieta de cal Buscalló —una padrina del poble que tenia fama de creure en bruixes— va treure unes urpes de duc que guardava en una calaixera per als divendres de Quaresma i les va lligar encreuades a l'anella del portal de l'era. I a cap de les dues tavernes ni a l'hostal no van poder fer colla per a una trista partida; els escassos clients que hi havia van haver d'acabar ajocant-se d'hora com les gallines. El simple nom del comte ja feia por. Potser era per les vegades que, per espantar la canalla, els grans havien dit la frase: "Ai que vindrà el comte d'Espanya i se t'endurà..."

L'endemà les autoritats de Nargó es van desplaçar a la vora del Segre, davant per davant d'on encara jeia el cadàver. L'agutzil del poble baixava quatre passes més endarrere amb una corda molt llarga enrotllada entre coll i espatlles. Alguns vagarosos i tafaners els vam voler fer costat i també vam baixar camí ral avall.

Quan hi vam arribar, l'alcalde major d'Organyà ja feia una mica que hi era amb dos presbíteres de la seva vila, mossèn Antoni Savi i mossèn Armengol Ritort, i el tinent del destacament, Esteve Ribas.

"No hi ha cap dubte, vaig pensar, que sigui qui sigui el cadàver, deu ser d'algú important."

L'agutzil va passar a l'altre costat del riu, va inspeccionar una mica el cos i el va lligar per sota els braços, fent-li un nus a l'alçada del pit. Després es va tornar a ficar al riu i, des de la meitat del cabal, va llançar un cap de corda en direcció a la vora on érem nosaltres. Alguns van començar a estirar mentre ell, des de dintre el corrent, ajudava a passar la corda i el cos del mort. Al cap d'una estona ja va ser a la nostra banda.

Les autoritats van procedir a identificar-lo, tot fent petits grupets i parlant entre ells. L'alcalde d'Organyà enraonava amb el de Nargó i amb un parell de regidors. Mossèn Argerich xiuxiuejava amb els capellans d'Organyà, i el jyge anava d'una rotllana a l'altra, una mica nerviós.

Mentre es feien aquestes deliberacions, de sobte, van aparèixer dos militars carlins. Anaven sense afaitar i feien la pinta d'haver caminat moltes hores. Vaig suposar que eren del destacament d'Organyà, però pujaven com si vinguessin de Peramola, la direcció contrària d'Organyà.

Es van dirigir als dos alcaldes i hi van conferenciar una estona, després van continuar camí amunt, en direcció a Organyà.

Al cap d'uns moments l'alcalde de Nargó es va dirigir a tots els que érem allà i ens va dir:

—Tenim ordres molt severes de no fer cap comentari de tot el que hàgim pogut veure o sentir aquests dies en què la desgràcia se'ns ha ficat a casa. Així que, per ordre de la superioritat, que ningú no digui so ni mot de tot el que sàpiga o pugui pensar. Si a algú se li acudís de fer-ho, n'haurà de respondre amb la vida!




El Segre

lectura  

 



 
 
 


Marcel Fité (1949)


 

 

 

Vocabulari

Fer el truc: jugar a les cartes.
Rasper:
D'escoltet: a cau d'orella, amb reserva.
Duc: ocell de la família dels mussols. És el rapinyaire nocturn més gran d'Europa .