Al principi no em sentia de moure'm de casa, ni tenia ganes de parlar amb ningú, però comprenia que, fos quina fos la decisió que prengués, havia de bellugar-me i relacionar-me amb la gent.

Al cap d'uns dies, un vespre, vaig començar a sortir; tenia ganes d'estirar les cames i aviat em vaig adonar que, malgrat tot, m'agradava de passejar per sota dels ràfecs de lloses ennegrides i dels balcons de fusta corcada i mal ajustada del meu carrer. En algunes baranes hi penjaven quatre panotxes mal comptades de blat de moro. De vailet, les recordava curulles d'espigues daurades i esponeroses. Tot i així, aquelles poques panotxes em van proporcionar un goig tant o més intens que el plaer infantil d'anys enrere: eren l'inici que allà, malgrat tot, encara algú hi feia vida...

Aviat em vaig arribar algun matí fins al Cap del Roc. Nargó és un poble construït sobre un espadat de roca rogenca i rugosa que sobresurt al mig d'una vall. La vall és suau, ampla i acolorida, i està circumdada per unes muntanyes mitjanes, plenes de pins, i per uns pocs turons i pujols amb roures, alzines i alguns arbustos dispersos. Antigament havia estat el castell d'una magnífica fortalesa dels Castellbò i ara, a causa de la guerra, havia tornat a ser fortificat, com havia passat a tantes altres poblacions de la ribera del Segre. Les restes d'aquella fortalesa antiga són el que avui s'anomena el Cap del Roc.

A mi m'agradava de ficar-me per les arcades de pedra de l'antiga muralla i sentir-me al clos del castell. De vegades treia el cap per una obertura, anomenada el Portell. Des d'allà solia veure i sentir les dones endavantalades estenent roba blanca, cantant i batent la bugada prop dels joncars de les vores del Segre; i el padrí que sempre llaurava, donant tombs i més tomba al rellotge infinit de la terra sorrenca de les hortes, amb aquella parsimònia inacabable i pacient que només tenen les parelles de bous o la gent que espera sense esperances; i la mestressa endolada i enèrgica que cada dia a la mateixa hora pujava amb el mocador negre al cap i una ruca amb dues panistres menada amb ramal. Altres vegades m'aturava una estona a la cantonadeta assolellada d'un portal de fusta on s'arreceraven quatre avis amb barretines i les calces mal enfaixades fent-los pengim-penjam a sota el melic. Jo hi enraonava una mica de qualsevol tema i em mirava amb enveja un gat ros que cada dia els acompanyava tot fent veure que els escoltava mig endormiscat.