Quan anàvem a estudi, érem més de cent a l'escola única que hi havia i amb un sol mestre. Una temporada vam ésser, justos, cent deu nens. El mestre, com és natural, es valia dels més avançats per a instructors que l'ajudessin en la seva feina.

Recordo molt bé els verbs i la taula de multiplicar i el regitzell dels verbs, fent rodona, i amb la mà dreta estesa, i el Sr. Mestre al mig i cada vegada que un responia malament i tardava massa a respondre, la paleta feia de les seves. Era un recurs més eficient que d'altres càstigs?. No ho sé. El que sé certament és que els verbs i la taula la vam cantar sense equivocacions una bona colla. Els dijous a la tarda fèiem festa. Els dissabtes ens feien dir el rosari. Primerament ens feien llegir les lletres escrites amb grans trets en una post. Després ens donaven un llibre que en deien "El Cantón". Més tard per a llegir ens van donar "El Amigo de los Niños". Pel títol veureu que tota la classe era en castellà. Això comportava que ens havíem d'aprendre la llista dels reis castellans i lleonesos. Aquells noms dels reis gots tan rars! Mai no vam saber que hi havia hagut un Jaume I el Conqueridor, ni un Pere el Gran, ni un Roger de Llúria... Mai no ens van dir que la batalla de Las Navas fos dirigida per un general català que es deia Creixells. Mai no ens van dir que el seu cadàver fos dut a coll pels reis de Navarra i de Castella i de la Corona d'aragó, pel gran prestigi que tenia. Sempre ens havien dit que la batalla de Lepant fou dirigida per Joan d'Àustria, quan el cert era que aquest al temps de la batalla era menor d'edat i que l'autèntic director de la batalla fou el català Requessens, que àdhuc li controlava la correspondència. Mai no ens van parlar de la gesta més gran de la història de tots els pobles d'Espanya: l'expedició dels catalans a Orient. Mai no ens van dir que a Organyà s'havien trobat les HOMILIES, que formen el monument més vell de la literatura catalana i de les literatures d'Ibèria. Mai no ens van parlar de les Corts Catalanes ni de la Generalitat de Catalunya; es a dir, ens van ocultar que Catalunya havia estat la primera potència marítima del món, i que el seu Consolat de Mar havia estat per anys i panys el Codi internacional. Mai no ens van dir que els Usatges de Catalunya foren el primer codi de dret en llengua vulgar. Mai no ens van dir... Deixem-ho, que això necessita un llibre o dos...

No cal dir que entre la colla n'hi havia de molt esqueixats. Només direm que alguns havien arribat a tapar el forat de la clau d'entrada a l'escola amb fang i fems i graveta, a fi d'evitar l'entrada a la classe. El senyor mestre era molt bon home i jo sempre recordaré que em va ensenyar a llegir bé, i a saber els verbs i a escriure sense faltes, i a resoldre una colla de problemes d'aritmètica superior i tot.

Les nenes anaven la majoria a les Monges de la Sagrada Família, que havien tingut la casa a cal Pepi, cal Segimon i a cal Socies. Les Monges ensenyaven de llegir i escriure, les quatre regles, urbanitat, religió i quatre nocions d'història. El seu fort era, però, en aquell temps la costura, per això les nenes no anaven a col·legi ni a estudi, anaven a costura. Diguem en honor d'elles que de llibre de lectura tenien "L'aplech", que almenys recordava a les nenes que teníem grans poetes i grans escriptors.

Abans d'entrar a l'escola jugàvem a bitlles, fèiem ballar la baldufa, fèiem partits de pilota, jugàvem a bots, a boles, a macarrulles, a patrcons, a flendi, a la sauvia, al cavall fort, al quitxo, a les xapes.

Si era hivern i havia nevat, llavors fèiem grans boles de neu que a còpia de rodar per la plaça o el portal o la carretera (llavors no hi havia gaire trànsit) esdevenien colossals, i amb boles com pilotes jugàvem a la lluita. També per a treure'ns el fred jugàvem al cavall fort i a saltar per damunt dels altres que es tombaven amb les mans als genolls i el cap tombat. A l'estiu molts anaven, quasi bé tots, a nedar al riu, i n'hi havia que en sabien tant que passaven d'un costat a l'altre per dins de l'aigua sense treure el nas. Sempre n'hi havia que sabien saltar les parets dels horts per tastar les primeres fruites, i les tardanes. També anàvem a collir lledons, i gínjols, i curnes, i móres, i cireretes de pastor. Quan la Quaresma ens feien anar a doctrina cada dia, i érem una colla que la sabíem tota, i abans havíem anat a plegar llucs als prats propers. No cal dir que els més entremaliats, amb canons de canya i pinyons de lledons anaven a fer blanc a la testa d'algú, i amb tiradors i amb fona havien matat algun ocell. Per a fumar d'amagat, anàvem a comprar un tabac molt dolent i barat, i quan no teníem cèntims fumàvem bidarsa, o botxa, o trumfera i algunes herbotes de mal gust i de molta fumera. També sabíem que eren bon els ametllons tendres i els xirigalls de raïm, i els préssecs, i les pomes i les peres, i els raïms, i les prunes, i els cascavellics, i les serves, i les nous, i les ametlles, i les figues: les figues flors, les cucurelles, les sajoles, les d'ull de perdiu, les engarjalides, les de coll de dama, les de carabasseta, les... Ah, i les orellanes i els pinyols, i les figues seques i els torrons de pobre eren molt deliciosos. Quan era el temps d'estavellar, anàvem a escoltar els contes i les endevinalles que sabien les dones velles, que mentre estavellaven també deien el rosari i cobraven deu cèntims l'hora. Això també passava a l'espinyar.

Recordo també que llegíem un llibre que se'n deia "Escritura y lenguaje de España" que, com diu el seu títol, estava escrit en lletra a mà. Hi havia tota classe de lletra: la minúscula cursiva, la carolíngia, la capital, la uncial, la irlandesa, la visigòtica, la gòtica, la humanística, l'anglesa, la rodona. És clar, com que llavors quasi bé tot s'escrivia a mà, calia saber conèixer les diferents lletres usades. El llibre contenia trossos d'història, o d'assaig, o d'aventures.