El paisatge és un element natural i, per tant, és lògic que variï de formes i colors amb el pas del temps. Només cal escollir un racó qualsevol de les nostres muntanyes i fer-ne una foto en cadascuna de les estacions de l'any per adonar-se d'aquests canvis. Els tendres verds de la primavera, salpebrats de flors, deixen pas als colors ocres, propis de la sequedat de l'estiu, que s'estenen pels prats de dall. Pocs mesos després, la tardor engalana els arbres com si es vestissin per anar a un convit amb tons grocs, vermells i taronges. A l'hivern, ja amb els arbres nus, acostuma a emblanquir-se per culpa de la neu o per alguna rosada matinal.

Aquests canvis depenen de l'energia que el planeta Terra rep del Sol. En les nostres latituds aquestes variacions són en forma de quatre estacions. Existeix, però, un altre gran element capaç de modificar el paisatge: l'acció de l'home. Els usos del territori n'afecten, lògicament, l'aspecte. És per aquesta raó que no ens costa gens distingir una zona rural d'una altra d'urbanitzada. L'aspecte que ofereixen la gran majoria de zones rurals és el resultat de l'acció dels habitants durant un bon grapat de segles. És fàcil adonar-se d'aquesta premissa quan ens trobem un poble on s'han abandonat els conreus. En uns quants anys, la brosta envaeix el que abans eren camps de dall, i amb el temps, els pins o altres espècies arbòries van ocupant de mica en mica espais que els havien estat guanyats molts segles enrere.

El món rural ja fa molt de temps que està en decadència als Pirineus i tot sembla indicar que està a punt de passar la darrera plana. Els motors que mouen l'economia actualment, segons el que publiquen els diaris, són el turisme i la construcció. La construcció, en molts casos de manera agressiva, no cal dir que també actua com un agent modificador del paisatge de primer ordre. Pel turisme, en canvi, el paisatge es pot convertir en un element atractiu.

Seguint les pautes que els havia marcat la tradició, però també la lluita per la supervivència, els pagesos han aixecat arreu del país parets de pedra seca, feixes i cortals, però també han tingut cura dels prats, ja sigui plantant-hi cereals, trepadella o alfals, o dallant-los quan pertocava, i han fet pasturar els seus animals arreu del territori. També s'han cuidat de mantenir nets els camins de muntanya, especialment en èpoques en què hi havia més tràfec. De fet, durant molts segles, tant si ho han fet bé com si s'han equivocat, han actuat com els veritables jardiners del Pirineu. Caldrà veure com ho fan els nous arrendadors.

Desembre de 2005