Desde Rubió baixàrem a Sant Joan de l'Erm pel dret, això és, pel
camí que hauria seguit un gros penyal que hi fessin rodolar desde la cima.
Tot aquell vessant immens fa vint-i-cinc anys estava cobert d'abets, com
un cap jove de cabells, que abrigaven la montanya. Era l'abetar més gran
de Catalunya per sa extensió, i el més notable per l'altura i groixudaria
de sos abets descomunals, anomenats, en tota nostra montanya, gaire bé
com en la Palestina ls cedres del Líbano; doncs una torbera,
com diuen allà, o un terbolí infernal, que hi passà de deu a onze hores
de la nit, ne trencà la gran part, els arrancà, transportant-los am son
gran pa d'arrels a llargues distancies, llençant-los a dreta i esquerra,
torçuts, malmesos i aixonats. Més avall els abets eren més alts i espessos,
i, no podent la ventada arrencar-los tots, els trencava arran de terra
o un troç amunt i els llençava córrecs
avall, a feixos, com si fossin cames de blat de moro. Capbussats i confoses
les branques de l'un am les arrels de l'altre jauen per aquells rostos
a milers, com cadavres de gegants insepults, que l foc dels pastors a
l'estiu, i l'humitat que ls fa podrir a l'hivern, no poden fer desaparèixer
de la terra. Tal me figuro l camp de batalla dels titans després que l
llamp del cel els hagué fet caure a capbussos del cim de son orgull al
pregon abim.(...)
Com ningú replantà aquell bosc, on pocs abets joves se veuen, ha de desaparèixer
per força com els antics abetars de Camprodon, de Lanós i d'altres mil
indrets de nostre Pirineu, ont aquest arbre avui ni es conegut. (...) |