Més ençà d'Anserall, passat el congost del Valira, la plana de l'Urgellet la veieu com una gran safata de plata curulla de pobles i llogarrons, al bell mig de la qual, sobre una mata fresca de verd, s'alça el pinyó de la Seu voltat d'un amfiteatre de comes ventrudes i de pujols llisos i boteruts. Fins on allarga la vista, els camps i sembradius fan com un canemàs dibuixat amb mostatxonis de colors pàl·lids i dolços, damunt el paisatge d'un to de brisa, il·luminat per la claror beata d'un sol que apar que nedi dins un anap vermell de llàntia d'altar. (...)

L'escena és ampla i majestuosa, amb gent que deambula pels camins que s'enfilen per la serra o s'acosten cap als rius que environen el vast panorama d'uns camps d'ametista i d'uns pobles mig submergits en l'or dels pallers i de les garberes; del cel davalla un polsim blau que deixa en cada cosa una punteta de perfum; al fons surt la Seu, groga i atapida com la capça d'un gira-sol; amunt, a l'esquerra, l'esponera de Monturull i de Maranges, amb una meticulosa perspectiva de geps i turons molt ben equilibrats; avall, a la dreta, el morro rosat de la mola del Cadí, damunt el tou fluid de les arbredes de la Vansa; a migjorn, la ferida sangonosa del portell d'Organyà, per on s'escapa el Segre cap a les assolellades planúries segrianes; a l'espatlla, els terrampers trencats i feréstecs dels rasos de Castellbò i de Sant Joan de l'Erm, i en cada quintana, en cada mugró, en cada grop de la carena i en cada planell del coster, un poblet, una masia o una església que duen noms diminutius, que fan ressonància de bellugadissa, que glossen fressosament la joiosa poesia del paisatge: Argolell, Solanell, Bellestar, Bellver, Aravell, Anserall, Arcavell, Arseguel, Ansovell, Adrall..., musiqueta de "ll" que esvoletxega per l'aire mentre aneu entrant pausadament, un peu després de l'altre, una mà al pit, la boca desclosa, el somrís als ulls, el cos tot afectat i amb un ritme de compàs de quatre per quatre.