Aquella mateixa nit, havent sopat, la mare va tenir palpitacions i vam haver d'enviar un mosso a buscar el doctor Llorens, el metge de la família, que va acudir amb la rapidesa que li va permetre la foscor dels carrerons estrets del poble.

—Lamento el retard, Sumpta —va excusar-se el doctor—, però els dies de lluna plena és l'astre nocturn el que per disposició municipal, s'encarrega de l'enllumenat públic. Aquests són
carrers on els festejadors fan festa grossa.

El doctor Llorens estava de bon humor i s'alegrava de veure'ns. Quan va sortir de la cambra on reposava la mare, ens va comunicar que tot el que tenia la malalta eren els nervis del viatge i que prengués una tisana després dels àpats. Com sempre que venia a casa, va aclofar-se una estona al silló més còmode del menjador i es va fer portar una copeta de ratafia de nous i un puret de Sant Julià de Lòria. Vaig aprofitar per explicar-li que passaríem l'hivern a Barcelona i que el Quimet es quedava intern al seminari nou. Patíem per ell, perquè, segons ens havia explicat mossèn Albareda, l'edifici era gran i lluminós, però a l'hivern es deixava sentir amb força el fred de la muntanya.

—Estaríem més tranquil·les —vaig dir — si us preocupeu per la salut del meu germà.

El doctor es posava especialment corrosiu i acalorat quan es tractava de parlar de dos temes: les condicions sanitàries de la ciutat d'Urgell i el clergat que hi vivia. Ves per on, innocent de mi, li havia servit en safata una ocasió immillorable per criticar les dues coses. Va començar a repartir llenya per al bisbe Caixal, i això que el pobre ja havia mort al seu exili de Roma —sol i ressentit com el pare — acompanyat pel general carlí Lizárraga i confortat pel pare Saderra, un jesuïta fill d'Olot. Una de les obres principals de Caixal durant el seu llarg pontificat al capdavant de la diòcesi d'Urgell havia estat la construcció d'un seminari nou i immens —solament la façana del qual fa 128 metres — conegut arreu com l'Escorial dels Pirineus.

—Un edifici —va fer el doctor — que desconeix els mínims avenços de les construccions modernes. Les sales són desmesurades, i els passadissos interminables. Les aules, de sostre altíssim, no es poden escalfar amb les temperatures que fa en aquest país. La pobra canalla agafa constipats de pulmons i altres vísceres tant sovint com penellons a les orelles.

—Va ser pensat per donar glòria a Déu —li vaig dir.

—Va ser fet ad majorem gloria de Caixal, però com a tortura dels cabalers dels pobles de la diòcesi més gran i miserable d'Espanya.

—El va edificar amb donatius populars —insistia jo.

—El va bastir amb els diners robats a un capellà francès que va trobar el tresor de l'església de Sant Domènec, bona part dels quals se'ls va embutxacar l'arquitecte Brescó de Barcelona, que no havia pujat mai a muntanya i va fer un edifici com si la Seu d'Urgell fos al litoral de Tarragona.

—Això del capellà de Sant Domènec és una llegenda i em sorprèn sentir-ho de boca d'un racionalista com vostè. I pel que fa a l'arquitecte, li recordo, doctor, que és l'home de la meva germanastra Pilar i, per tant, un mig cunyat meu.

—Amb més motiu, Sumpta, no em negaràs que és un fotut innocent que no ha fet sinó sembrar més discòrdia a la família.

—Però la diòcesi necessitava un seminari digne —vaig dir ja atabalada.

—Hauria valgut més invertir els diners a acabar la carretera de Lleida iniciada des de fa trenta anys, que manté el país incomunicat. L'únic aventatge de tant aïllament és que les epidèmies de còlera no arriben a la Seu. El viatger del Ganges és importat i les comunicacions de l'Alt Urgell no són les més idònies per importar-hi res.

Em feia tanta ràbia que sempre digués ell l'última paraula!