| IGUALADA I LA SEVA COMARCA |
|
|---|
No obstant i això, però; a pesar del secà predominant, el clos territorial compta amb poblacions força arrelades, com Santa Maria de Montbui, Vilanova del Camí, Piera, Capellades, Calaf, Òdena, Masquefa, la Pobla de Claramunt i algunes d'altres. La humanitat d'aquells verals és molt tenaç, activa i arrelada, tant si es dedica a les feines camperoles com si es guanya la vida en els estadis de la indústria i del comerç.
Igualada, la capital de la comarca, és un esponent claríssim de tot plegat. El seu nivell de vida dibuixa un índex molt elevat, sens dubte un dels més notables entre els que ofereixen les ciutats interiors del país.
La indústria tradicional, que és la de la pell, s'ha anat transformant, amb intel·ligent perspectiva del dia de demà. Els obrers de les actuals adoberies guanyen un salaris conspicus que amb seguretat són envejats pels treballadors de gran nombre d'altres llocs. Manresa o Valls, per exemple.
Altrament, de pocs anys ençà, la ciutat s'ha convertit en una molt qualificada concentració de fàbriques de gènere de punt, els manufacturats de les quals tenen, a tot arreu, un merescut prestigi. El personal que treballa en aquesta indústria gaudeix, també, d'uns sous posats a la raó.
Bona prova de la capacitat econòmica igualadina la donen les entitats de crèdit i d'estalvi, que creixen com bolets, i la munió de blocs de pisos que capgiren la silueta multisecular de la població.
I mireu que és prou. Ara que tothom viatja tant, als establiments de restauració d'Igualada s'hi atura molta gent. Ningú, però -o gairebé ningí-, no coneix la ciutat, els seus carrers, les seves places. D'ençà que la carretera general passa pels afores, els viatgers no es prenen la molèstia de donar un cop d'ull a la capital de l'Anoia, o, si voleu, de la conca d'Òdena.
I, tanamteix, és una llàstima. Igualada ha estat, sempre, una població plena de vida. El seu passeig major -o sigui la carretera vella- constitueix una de les àgores més animades del país, tant de dia com de nit. Els seus bars i restaurants són la quintaessència de la civilitat i de la democràcia. Allà, s'hi reuneix tothom, i tothom es saluda. Per això és de doldre que les institucions bancàries l'hagin pres per assalt, car es corre el perill, a no trigar massa, de veure el rovell de l'ou igualadí convertit en una immensa caixa forta sense cap amenitat.
A pocs quilòmetres de la ciutat -set o vuit-, com diuen les guies d'art, hi ha la peça més gloriosa del rodal. Em refereixo, naturalment, al temple pre-romànic de la tossa de Montbui. És una autèntica meravella, un prodigi de simplicitat arquitectònica amb mil anys de presència damunt un paisatge que no s'acaba mai; un paisatge farcit de camps i de muntanyes que es difuminen -en un gris perla- cap al Pedraforca i el Cadí, cap al Pirineu. L'interior de l'esglesiola, amb el seu columnari primitivíssim, fa sentir calfreds d'emoció. (...)
Joaquim Casas (1911)
Vocabulari |
 |
- adoberies: establiment on s'adoben les pells, on se' sotmet a un conjunt d'operacions i de reaccions per conservar-lo i donar-li les propietats i l'aspecte necessaris per ser manufacturats.
- conspicus: eminents, que atreuen l'atenció per la seva excel·lència.