CAMÍ D'IGUALADA
... Hem ultrapassat Sant Quintí, hem travessat Cabrera, hem arribat a Torre de Claramunt, i ja som en vistes dels aspres capolats de Capellades. ¿Voleu una cosa més ben dibuixada, més sintètica i més tocada de vivor que aquestes rodalies? ¿I voleu, també, una cosa més seriosa, més mascla i més arrelada d'eternitat? Cadascuna d'aquestes cases i masies tenen faç de persona viva que us mira amb confiança, ja amb alegria, ja amb por, ja embotida de despit; cadascun d'aquests pobles i viles i viletes que anem trobant en la ruta semblen, al primer cop d'ull, que vagin a aixecar la volada. Si els lluqueu bé, però, notareu que hi estan tan ben plaçats i agombolats a la terra i tan segurs i tan contents que si fos possible d'arrencar-los faríeu seguir un pa de rels i de gleva que arribaria fins al centre de la bola del món. I cadascun d'aquests camps que ara tot just acaben d'empolainar-se amb una innocència angèlica, que han vistes de tragèdies, que n'han xuclades de llàgrimes, que n'estan farcits d'història i de segles i de sang! (...)

Capellades, la Pobla, Vilanova del Camí... Alerta! Entre aquest paisatge esquiu i agrumollat i aquell altre del Penedès que hem deixat enllà, estem indecisos. A cada trencallada del camí, l'admiració ens esplama els ulls. Tot trescant pel Penedès hauríem ben jurat que no hi ha terra com aquella, i ara que som davant d'Igualada no recularíem pas per res del món. Aquestes vinyes tenen un candor infantil, una frisança de joventut i un borrissol moixí de bigotet de pallard; aquests cirerers, al bo del llur florida, semblen eixams de papallones adormides; els pinetons verd-clars de les faldades llencen una fortot rància xuclada de la terra mil·lenària; els ametllers, vestits de forra nova, tenen una mescla aldufera de galant jove sarauista i de jaio revifat, i la terra, aquesta terra aplatada, escotorida com una fadrina enamorada, si l'esguardeu atents veureu que té, així mateix, unes formes natjades, uns posats de mestressa de casa bona, una espessor de vi vell i un seny de cosa madura i reposada.

Oidà! Igualada o el seny, diria jo, com suara hem dit el Penedès o la gràcia. Sempre una contínua diversitat dintre la immutable unitat de la terra catalana...


Joan Santamaria (1886-1955)

Vocabulari
  • sarauista: que freqüenta els saraus.
  • escotorida: eixerida, trempada.
  • natjades: cop donat, especialment amb la mà, a les natges o a una natja.
  • capolats: tallats en trossos petits.
  • agombolats: tenir sol·lícitament cura d'algú.
  • gleva: pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes, que s'aixeca cavant, llaurant.
  • empolainar-se: revestir-se amb vestits i abillaments elegants, que facin goig.
  • aldufera: persona que toca l'alduf, instrument de percussió d'origen àrab semblant a la pandereta.