| ||
Per veure bé Catalunya, Jaume primer d'Aragó puja al cim de Sant Jeroni a l'hora en què hi surt lo sol: quin pedestal per l'estàtua! pel gegant, quin mirador! Les àguiles que hi niaven al capdamunt li fan lloc; sols lo cel miraven elles, ell mira la terra i tot; que gran li sembla i que hermosa l'estimada del seu cor! Té en son cel ocells i àngels, en sos camps vèrgens i flors, en sos aplecs l'alegria, en ses famílies l'amor, té guerrers en ses muralles, naus veleres en sos ports, naus de pau i naus de guerra frisoses de prendre el vol. Les ones besen ses plantes, l'estela besa son front, sota un cel d'ales immenses que és son reial pavelló. En son trono de muntanyes té el Pirineu per redós, per coixí verdosos boscos, per catifa prats de flors per on juguen i s'escorren rieres i rierons, com per un camp de maragdes anguiles de plata i or. Del Llobregat veu les ribes, les marjades del Besòs que coneix per les arbredes com les roses per l'olor. Los vilatges a llur vora semblen ramats de moltons que abeurant-s'hi a la vesprada hi esperen la llum del jorn. Llena li parla de Lleida que el graner de Roma fou; Albiol, de Tarragona, tan antiga com lo món; Puigmal, de dues Cerdanyes, talment dos cistells de flors; Montseny, de Vic i Girona; Albera, del Rosselló; Cardona, de ses salines; Urgell, de ses messes d'or; Montjuïc de Barcelona la que estima més que tot. (...) |
||
Jacint Verdaguer (1845-1902) |
||
|
||
|