MANRESA I LA SEVA PROBLEMÀTICA
La ciutat de Manresa és, sense cap mena de dubtes, una de les més il·lustres del Principat. La seva categoria arrenca de tan enllà en el llibre de la història que resulta un cas semblant als de Vic, de Girona o de Tortosa. Per la seva situació, constitueix la capital efectiva de la Catalunya central. De la seva fecunda existència al llarg dels segles en són, per exemple, bona mostra el pont medieval damunt el Cardener -restaurat no fa gaire- i el temple gòtic, vastíssim, de la Seu, que cavalca l'ampla gropa del corser urbà.

Eix de Roda del pla de Bages i de la comarca del mateix nom, Manresa ha capitanejat sempre un territori molt més ampli. El Berguedà i el Solsonès, posem per cas, hi van força a remolc, entre altres zones d'aquells rodals.

Nucli d'una gran força industrial i comercial -actualment depassa els seixanta mil habitants-, la ciutat ha proocurat tothora viure d'acord amb el signe de cada temps. És, precisament, per haver romàs fidel a aquest indefugible condicionament que ha pogut arribar a la posició preponderant que ara ocupa.

Durant la vida de moltes generacions, quan els transports es feien per mitjà de cavalleries, Manresa sabé convertir-se en centre rector de mig país, en la ciutat per antonomàsia. Les millors esglésies de molts quilòmetres a la rodona, eren a Manresa; el millors comerços, també; el mercat major, exactament igual. Tots els camins de la Catalunya central convergien a la capital del Cardener. Això va durar anys i panys.

Després, fa un segle llarg, va arribar el ferrocarril, i Manresa fou estació important -la més important- de la línia de Lleida. Això empenyé molt la indústria de la ciutat, que a principis de l'actual centúria ja figurava com a un dels nuclis manufacturers més desenvolupats del Principat. L'hegemonia econòmica de les rutes ferroviàries, però, ha estat curta; no ha durat pas més de cent anys. I si Manresa fou, en un temps, privilegiada, avui nota que el predomini de les autopistes l'han deixat bon xic marginada.

La problemàtica manresana dels nostres dies, per consegüent, no és altra que la de les comunicacions. Manresa sap que les ciutats que resten allunyades dels grans canals de l'automobilisme es marceixen implacablememt. Sap això, i, com sigui que no pot pretendre quedar inclosa en les grans rutes de Barcelona a Madrid, de Barcelona a València, o de qualsevol altre de les existents, reclama la construcció d'una nova carretera que la situï a mitja distància entre la frontera francesa de la Cerdanya i la capital catalana. Demana, en una paraula, la perforació del cadí, somni daurat tant de les gents del Bages com de les del Berguedà i de la Cerdanya. (...)

A més a més, l'eix circulatori Puigcerdà, Berga, Manresa, Barcelona vivificaria enormement tota la xarxa de carreteres que van i vénen de la capital del Bages -o sigui les de Cardona, d'Igualada, de Moià i tantes d'altres-, retornant a la secular ciutat manresana la seva històrica preponderància; aquella preponderància mercadera que va adquirir en els llunyans temps dels camins de carro; que sabé mantenir en l'època industrial del ferrocarril omnipotent, i que ara ha de reconquerir sota el domini absolut de l'automòbil.

(11-XI-70)



Joaquim Casas (1911)