LOS SAVIS PRUDENTS DELS PITEUS
Una vegada en un hostal dels que hi havia en lo camí de Berga cap a Manresa, se presentaren tres homes de la muntanya demanant acolliment per la nit que els venia damunt. Donaren dos trucs a la porta i digueren, com de costum, al posador: -Nos donareu posada per la nit? -Prou. Mes, qui sou vosaltres i a on aneu? -Anem a la fira de Manresa i som los savis prudents dels Piteus -respongué el més vell. Aquest títol de "Savis prudents dels Piteus" féu riure a la mestressa, que el sentí des de la cuina; i mentre els donaven sopar, estudià amb son marit, que era de bon humor com ella, com podrien provar llur saviesa. Quan hagueren sopat, los acompanyaren a una cambra que era a dalt, lluny de la fressa de la casa, i no hi havia altra finestra que una que taparen amb un armari portàtil. Los tres savis se n'anaren al llit, i, com no sentiren fressa, trigaren molt a desvetllar-se. Quan, cansats de dormir i fent-los mal los ossos de jaure, obriren los ulls, se llevaren, i el més savi dels tres se llevà per obrir la finestra. No podent-se guiar per cap raig de claror, a les palpentes anà cercant a dreta i a esquerra, fins que ensopegà la porta de l'armari. L'obrí, mirà a dalt i a baix, i, no veient mica de claror enlloc, exclamà: -És fosc com una gola de llop. I se'n tornà al llit. Dormiren unes quantes hores, i, no podent ja dormir més, s'alçà el savi segon, obrí l'armari i sentint-hi olor de formatge com que n'hi havia hagut, exclamà: -Quina olor de formatge que fa el món! I se'n tornà al llit. Al cap d'una estona, se llevà, cansat de rodolar pel llit, lo savi tercer; mirà per totes bandes, i, no veient a llevant ni a ponent rastre de claror, exclamà: -La nit és encara negra com un pecat, i el món put a formatge. Los de l'hostal, que s'ho escoltaven des de darrera la porta, se n'hagueren d'anar a baix per no esclafir la rialla. Cap a la fi, l'hostaler, compadit dels tres savis, entrà a la cambra, los demanà si havien dormit bé, apartà l'armari que tapava la finestra, l'obrí, i els tres savis vegeren, estranyats, que ja era dia. Com la gana els tenia corsecats, demanaren esmorzar, i mentres esmorzaven, un d'ells digué als altres: -Cuitem, que hem d'anar a la fira. -Però, a quina fira? -digué l'hostaler, ficant-se a la conversa. -A la de Manresa. -Veieu aquesta gent que arriba? Són firaires que en tornen -respongué l'hostaler. Allavores los tres savis s'adonaren que havien dormit vint-i-quatre hores, i en lloc de continuar lo camí cap a Manresa, se giraren en rodó cap a les terres de Sant Llorenç dels Piteus. D'això ja fa molt temps. A Sant Llorenç no havia arribat encara la carabassa. Veint-ne unes quantes arraconades a l'entrada de l'hostal, preguntaren a l'hostaler què era allò. Ell los respongué que eren ous d'euga. -Nosaltres cabalment anàvem a Manresa a comprar una euga. Si ens volguésseu vendre un d'aquests ous, pla que us ne sentiríem grat. -A la veritat -respongué sorneguerament l'hostaler-, los volíem tots per nosaltres; mes, si tant lo voleu i el pagueu bé, porteu-vos-en un. Esquitxant unes quantes lliures que duien per comprar una euga a la fira, compraren la carabassa més grossa de l'hostal i se l'endugueren camí amunt cap a Sant Llorenç dels Piteus. Tot caminant, enraonaven l'un amb l'altre de la rebuda que els farien llurs compatricis al veure'ls arribar amb una cosa tan estranya i tan productora com l'ou d'una euga. Aquest, mentres passaven, distrets, per un cim d'una carena, se'ls esmunyí d'entre mans i començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà s'esberlà pel mig, i sos trossos, escampant-se en llur baixada, desvetllaren una llebreta que dormia sota una mata. Al veure-la córrer, cregueren los dels Piteus que era l'euga petita que havia sortit de l'ou, i llur desconsol d'haver-la perduda fou més gran. -Malaguanyada eugueta! -anaven dient tot acostant-se tristos a llur poble-. Si hagués arribada bé, l'any vinent no hauríem hagut d'anar a peu a la fira de Manresa.
Jacint Verdaguer (1845-1902)