El Pla de Bages no s'assembla gaire amb el Panadès. Allí la gent és més aspra, la terra més agra, el vi més negre i més fort. Aquí la gent és torna cada dia més barcelonina; i em sap greu que s'aigualeixi d'aquesta manera, amb perdó sigui dit dels barcelonins. Un home traspassat de Vilafranca a Manresa se n'adona ben bé que ha mudat de país. Ja es veu, ja que àdhuc pel camí més curt, que passa per Masqueda, Esparraguera, Collbató i Monistrol, s'han de caminar unes dotze o catorze hores deixant entremig moltes dotzenes de barrancs i el mur altíssim de Montserrat, que ve de tal manera interposat que, si us mireu la muntanya santa de can Feliu (1), veureu la mateixa silueta un poc més llunyana que si la mireu de Sant Fructuós. D'on ve aquesta mateixa cosa que separa materialment les dues comarques també podem dir que espiritualment les uneix; perquè la vista del Montserrat des dels volts de Manresa us transporta l'esperit, que vulgueu o no, a l'altra banda, a les planes del Panadès. Si dic aquestes coses és perquè vaig tenir ocasió d'observar-les amb les passejades que fèiem els col·legials de Manresa pels volts d'aquesta ciutat els dijous i els diumenges i allrgant-nos els dies de camp fins a Guardiola, per veure de prop Montserrat o fins a Sampedor a visitar les Santes Espines de la Corona de Jesús, o fins a les Marcetes on es guarda el cinyell de Sant Ignasi, o fins a Navarcles prop d'on jeuen les runes del convent de Sant Benet de Bages, o fins a Castellet a xipollejar per les voreres de la confluència del Llobregat i del Cardoner.
|
