| ||
Retrobaré l'arrel del viure meu en la revolta geografia, on l'aigua fosa de la neu s'esllavissa i congria, la remor dels telers i en fa cançó? M'adreçaré al record que dansa per demanar-li el to de la recança? Jo he estat un nin als teus carrers, ciutat de mi massa oblidada, i torno a rebre l'abraçada dels teus pregons recers. Gràcies, germans; la fesomia de l'esperit s'aguanta encar, i és amb un punt de melangia que cerco l'ombra d'una llar. Els pares ja no hi són. Sembraren ací, justament, una il·lusió, ací, escoltaren un primer riure, un primer plor. Ací, la meva mare va breçar-me quna jo era un infant; i ací el meu pare va somniar-me quan jo seria gran. La cavalcada de la vida m'ha dut a veure els horitzons llunyans; i he retornat amb la ferida oberta de l'absència dels germans. Cerco als carrers una petita ombra, una cançó menuda, un lleu somrís, com si pogués galçar-se amb la penombra un pensament de paradís. I amaneixo el record d'una infantesa amb l'oli de la joia i el vinagre del plor, i vull refer-te, ma Ciutat, Manresa, al fons més íntim del meu cor. Et veig aspra i valenta, cavalcant Llobregat i Cardoner, sang del batec amb què alimenta les energies del teler. I veig que ets noble i menestrala, i tens una misteriosa llum; que et converteix el peu en ala i l'aire en perfum. I ets prop de Déu amb Sant Ignasi, i terrassana amb el pagès; i docta a l'aula del gimnasi, i ferma al crit dels cavallers. Que encara al Born el so ressona de les espases rutil·lants; i als Brucs, camí de Barcelona, hi ha molta sang de manresans. I perquè sents com Catalunya gira sencera al teu entorn, i ets com el cor que no s'allunya de l'escalfor del noble forn, on es va fent el pa del dia i l'esperança i l'amistat; amb una mica de poesia i un gran esforç de voluntat. Jo prego a Déu, per tu, Manresa, que rius a l'ombra de la Seu; perquè mantinguis l'escomesa, perquè no oblidis que sóc teu. |
||
Guillem Díaz-Plaja (1909) |