A DARRERIES DE FEBRER

A darreries de febrer el matrimoni invitat va fer viatge cap a Escornalbou. Sortírem de Reus que s'aglomeraven alguns núvols, i quan baixàrem del tren, arribant a l'estació de l'Argentera, plovia i pedregava en fort xàfec. Havíem escrit al nostre cosí anunciant-li que hi anàvem i no van trobar ningú conegut nostre ni que ens conegués. Ens refugiàrem en el mateix local de l'estació, on els empleats ens donaren referències d'uns súbdits del senyor d'Escornalbou que vivien allí al poble. En finir la tempesta ens dirigírem cap a la casa en el moment que ells venien a cercar-nos. Van preparar-nos un cavall i un mul, en els quals ens acomodàrem, i aquells pagesos ens acompanyaren al castell, seguint amunt, sempre amunt, giragonsant per la muntanya. L'arribada a Escornalbou ens féu un efecte fantàstic. Semblava cosa de poema novel·lesc. En haver passat nosaltres el portal, entrant a la plaça de l'església, que hom estava reconstruint, va sortir del castell el nostre cosí, venint a rebre'ns, ajudant-nos a baixar de les nostres cavalcadures. Junt amb Eduard començarem a recórrer l'esplanada d'enfront del monestir. Impressionava d'estendre l'esguard des d'aquell cim i a l'hora del capvespre, veient com s'allunyaven els núvols, deixant lliure tant d'espai i món com dominàvem. El nostre cosí ens va emmenar cap a l'interior del castell ja reconstruït, i allí, d'una sala estant, guaitant per uns finestrals, encara se'ns mostrà més extens el panorama. Per la banda de mar el nostre esguard abastava des de la desembocadura de l'Ebre fins a les costes de Garraf. Però finia la tarda... Allà hi havia un poble... allà un altre... i albiràvem puntets de llum. El nostre cosí va anar ensenyant-nos el castell, amb les seves nombroses sales i cambres moblades amb belles peces autèntiques d'època i amb la seva formidable biblioteca, una de les més importants de Catalunya, després d'haver fet, ell, grans donatius a biblioteques i arxius de la nostra terra i de l'estranger. Eduard Toda i Güell, retirat dels seus càrrecs de diplomàtic i dels seus viatges i estades oficials a França, Itàlia, Anglaterra, Egipte i Xina, havia adquirit les ruïnes del monestir i castell de Sant Miquel d'Escornalbou la reedificació dels quals ell va emprendre's pel seu compte, per tal de poder formar, allí, amb llur riquesa moral i material, un monument i una mansió d'estudi que pensava llegar a la Mancomunitat de Catalunya. En aquell temps que nosaltres hi anàrem ja hi havia reconstruïda i pròpiament disposada tota la part del castell. Havien anat o havien promès anar a Escornalbou les més remarcades personalitats de la ciència, de la literatura, de l'art i de la política catalana d'aleshores. (...) De les cambres d'Escornalbou n'hi havia una d'exclusiva -la més luxosa i règia- per al cardenal de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer, i també n'hi constava una de destinada a Francesc Cambó. Aquesta darrerament esmentada era ornamentada amb quadres reproduint obres angleses de figures representant escenes d'exquisides damisel·les, i, amb motiu d'allò, la gent del castell distingia aquella habitació anomenant-la "la cambra de les noies maques".

Plàcid Vidal (1882-1949)