Així com l'horta de Lleida és el poema de l'aigua, les muntanyes de Prades són el poema de la voluntat,
de la lluita i de les roques florides. En aquestes muntanyes l'home és més rei que enlloc i més esclau que enlloc.
Escardalenc com una ganya de badejo, vimenós
com una verga de salze, eixut com una estella de pi, aspre com una
sarmenya grenyal, adust com les
llenegues d'aquells forats... d'ençà que neix es lliura amb braó a la lluita eterna que hi ha encesa entre ell i la muntanya i la muntanya i ell. Les seves mans dures i fortes com el cor del boix tenen una grapa ferotge, un palp àvid, una amorosia per a empunyar l'aixada i la destral i un instint de saviesa per a amuntegar els còdols amunt, amunt... ¿Veieu aquest coster on ni les cabres se serven? Doncs ell el farà florir en quatre dies.
|
