| PERÒ QUAN S'ACOSTÀ EL MES DE JUNY... |
|
|---|
Jo fins aleshores només havia agafat el tren dues vegades: una per anar a Monistrol i prendre després el cremallera de Montserrat, i una latra per anar a Caldes de Montbui agafant a Mollet el carril que passava per Santa Perpètua de la Mogoda. Tant un viatge com l'altre foren d'una certa grisor i d'una vulgar pobresa, però per anar a Reus havia d'agafar l'exprés de Madrid, passar per les Costes de Garraf i instal·lar-me en un departament de primera classe, perquè en tercera no ho permetia la família; i no per la modèstia del preu, que això ja s'acceptava i fins s'hauria preferit, sinó per por del contacte amb el públic de tercera, que se suposava menys educat o més descordat que el de primera classe. Què voleu! Les famílies cristianes, a començaments de segle, tenien aquest concepte una mica literari de les coses.
L'anada a Reus constituïa per a mi una sèrie de circumstàncies en les quals saltava de meravella en meravella. L'exprés, corrent a una velocitat diabòlica, i el vagó restaurant, que no se'm va permetre usar, però que vaig contemplar-me amb una salivera infinita, ja eren prou perquè jo donés al viatge una categoria arxiducal. Però després va venir Reus; la primera ciutat que amb una gran llepada d'exotisme em trasbalsà l'ànima; la primera ciutat nova de les moltes ciutats que em tocaria conèixer en aquesta vida! Reus i plaça de Prim! Davant d'aquest don Joan Prim i Prats, del sabre desmbeinat i del cavall fet una fúria vaig anar a parar jo! Davant d'aquell Hotel de Londres, que era l'antiga casa senyorial del Miró, on l'any 1804 entrà com a mestressa i esposa de l'amo donya Ignàsia de Sagarra i de Mercante, germana de don Benet, i filla del pintoresc historiador. Però l'Hotel de Londres, que era la millor fonda de Reus, i encara ho és, resultava de massa categoria per a nosaltres. I la nostra posició social no era prou elevada per a constituir-nos clients de l'Hotel de París, el de l'altre costat de la plaça. El senyor Martí i Barjau tenia el costum de portar els seus alumnes a la Fonda de Catalunya, que era a la cantonada, molt més econòmica i familiar que els dos hotels, i allí anàrem a parar, amb les nostres maletes, la nostra gorra i els nostres ulls en blanc, la vigília de la solemne diada en què jo havia d'examinar-me d'ingrés. (...)
Inefable Institut de Reus, on jo pescava matrícules d'honor amb la mateixa facilitat amb què després, sentint cantar les cigales dalt de les alzines de Sant Pere de Vilamajor, pescava granotes a la bassa de Can Derrocada! D'aquella fonda, i d'aquell Institut, en guardo un record sense una gota de fel.
Moltes vegades, en el curs dels anys, he estat a Reus. Allí, m'hi han dut les propagandes electorals, les conferències que he donat en el Centre de Lectura, les múltiples representacions de les meves obres en el Teatre Fortuny, i encara hi he anat pel simple gust de passejar-me per la seva plaça i fer-me servir un carajillo de rom en algun dels seus cafès il·lustres.
Josep M. de Sagarra (1894-1961)