Quan heu pujat pels vessants de les muntanes i sou a les envistes
de Prades, albireu, en el centre de l'alt planell, una clapa
vermelosa. A mesura que us hi acosteu, en la clapa es destrien
les formes de les cases, i la vermellor s'accentua. És el vermell
fosc -color de mares de vi- dels carreus amb què l'església i la
majoria de les cases de la vila han estat bastides. Dels estrats
de pedra esmoladora que serveixen de solera a les edificacions
i que són visibles pels voltants, n'han sortit els murs rogencs
que donen a Prades un especial caràcter. Sota el sol fort i dins
l'aire clar, Prades vermelleja com un foc de brases. Som ja
davant la vila, i ens obsessiona la vermellor dels trossos de
muralla, de l'absis i del campanar de l'església. Vila de Prades
vermella...
Hem entrat per sota el portal, que conserva els matacans que en
altres dies el defensaven; fets amb carreus de pedra blanca,
aquests matacans prenen un relleu precís damunt els carreus
rogencs del llenç de muralla. Ens trobem tot seguit a la Plaça
Major, emmarcada de porxos. Ací, la blancor de l'argamassa i de
la calç, que cobreixen les cases, fa menys vermella la visió de
la vila. Però si guaiteu l'església , la vermellor torna a
esclatar davant els vostres ulls. I en passar pels vells carrers
estrets i costeruts, altra vegada la pedra rogenca us obsessiona
mostrant-se en les parets i en el paviment natural que forma en
alguns llocs. Així, hem vist Prades, no pas com una fesomia de
línies definides, sinó com una taca de color.
|