| L'EBRE TRAVESSA, EN LA MÉS GRAN PART DEL SEU CURS,... |
|
|---|
Són aquestes aigües carregades de fang, producte de la força erosiva del riu, l'explicació del delta. El delta de l'Ebre creix sense parar. Cada any guanya sobre el mar. La boca del riu es defensa admirablement contra l'embat del mar. Cada forta riuada implica l'eixamplament de les terres del delta, la deposició de mils i mils de tones de fang que s'afegeixen a les que els curs del temps ha dipositat davant el mar. El riu arriba tan dens i pesat de llim, que el mar no es pot emparar de l'enorme massa fangosa. El far de l'illa de Buda fou construït a la darreria del segle passat, tocant pràcticament al mar. Ara, des del far metàl.lic al mar hi ha una llarga caminada. Són terres que el riu ha anat formant, assentat dins el mar.
Seria ridícul, és clar, de comparar el delta de l'Ebre amb l'immens delta del Nil. Quantitativament no hi ha parangó possible. I tanmateix, el delta de l'Ebre és el segon del Mediterrani. El fenomen geogràfic, des del punt de vista qualitatiu, és el mateix. El Nil en gros, l'Ebre en petit, són dos corrents d'aigua que arriben al mar després d'haver travessat dos deserts amb una força erosiva fantàstica. No són dos corrents d'aigua, són dos corrents de fang.(...)
Al principi de la formació del delat, quan la sedimentació del riu s'estableix sobre el mar, la lluita dels dos elements fa que el corrent fluvial es bifurqui damunt les dues banyes d'un illot. Quan les onades i el vent tanquen el grau, el riu tendeix a fer-se pas pel costat més còmode i fàcil, és a dir, a sotavent del grau primitiu. En tots els deltes el riu té dues boques essencials, és a dir, acaba en un illot (en aquest cas el de Buda), boques que el riu utilitza per a desguassar segons la direcció del mar i del vent. Quan el vent i el mar bufen i pressionen del nord i de llevant, el riu desguassa per la seva boca sud. Quan el vent i el mar bufen i pressionen del sud i de ponent, el riu utilitza la seva gola nord. És la lluita de l'astúcia del riu contra el franc embat frontal del mar. (...)
La missió de les dues desembocadures consisteix simplement a avançar, a anar dipositant, a recer del vent, els elements al.luvials que transporten les aigües del riu. Van apareixent dics (secs) que amb el temps emergeixen de la superfície del mar. Aquests dics, en llur estat plàstic, s'emmotllen a les corbes de cargol que les onades tendeixen a dibuixar en topar amb la terra. A mesura que els dics es van solidificant, s'erigeixen en defensors de les parets del delta i agafen un aspecte d'orelles baixes i caigudes, que engolfen la mar en el seu si. Aquets engolfaments van adquirint un aspecte de llacunes i es van emplenant progressivament de manera que les aigües encloses en aquests ganxos tendeixen a estancar-se, a esdevenir superfícies mortes, en dunes, en llacunes que al capdavall es converteixen en veritables pòlders, de terra conreable i magnífica, travessada per canals i sèquies.
El delta de l'Ebre avança sobre el mar, tant per l'acció de la gola del nord i per la seva orella del port del Fangar, acabant a la punta del mateix nom, com per la seva gola sud i l'engolfament dels Alfacs, acabada a la punta del Galatxo. Però, estant les parets septentrionals del delta castigades per vents i per onades del primer i del quart quadrants, més violents que els vents i les onades que assoten les parets meridionals (tot i que el llebeig hi és dominant), la progressió més ràpida es produeix per aquest segon costat. No cal dir que el port del Fangar i la gran barra de l'Estela treballen incansablement en la producció de terres de conreu; però al voltant de les aigües de la badia dels Alfacs hi ha tot un món de terres primigènies, verges, alternades amb un immens camp natural de pesca cedit a la Confraria de Pescadors de Tortosa i de Sant Carles de la Ràpita. Aquí hi ha les llacunes de l'Encanyissada, Salines de la Creu, Algabs i de l'Illot. Els llagostins -exquisits- hi tenen una fama molt respectable.
Així, docs, el delta de l'Ebre avança sobre uns trenta quilòmetres, fet que constitueix un accident del litoral de molt volum. El cap de Tortosa tanca, al sud, el golf de Sant Jordi. En el cas del primer, hi ha dues petites poblacions de pesca: l'Ametlla de Mar i l'Ampolla, unides per la seva capital interior: el Perelló. Al sac que el delta forma en la seva paret meridional hi ha Sant Carles de la Ràpita.
Josep Pla (1897-1981)