LA FILLA DEL MAR

Quietes estaven les aigües de la immensa mar. Ses ones mansament besaven la platja de l'Estartit, i l'alt Montgrí allargava les ombres agegantades al veure's poc a poc abandonat pel so.

Davant seu, costat de la desembocadura del Ter, les Illes Medes treien sos caps descarnats i punxeguts damunt les aigües, i un vol de blanques gavines revolotejava i es banyava en elles.

Una barqueta tripulada per un sol mariner que acompanyava a un passatger a la més gran de les Illes s'allunyava en aquell moment de l'Estartit.

No és que tingués aquell res que fer en dita Illa, habitaven-la quasi només un oficial i una petita guarnició. Únicament la curiositat li féu emprendre aquell camí.

Fondejaren en la cala, i després de desembarcar, nostre curiós viatger inspeccià les fortificacions que hi feren anys passats i que serveixen per a vigilar la costa; les quals inútilment bombardejaren los francesos. Seguí després l'edifici que serveix d'hospital, los magatzems on guarden los queviures i la pólvora, la casa del governador i les habitacions de la petita guarnició i comptats sers que hi tenen la morada, algunes d'elles fetes dins la meteixa roca.

L'Illa és alta i de roca guixosa, aixís és que poca vegetació vingué a alegrar la vista del viatger. Unes quantes cabres i ovelles pasturaven per entre les roques sens ser guardades per ningú, i alguns soldats collien los agres fonolls marins per a fer-ne son sopar.

Veient que ja es feia tard, i que res més hi havia que veure en aquella poc menos que solitària roca, digué al mariner que aparellés la barqueta.

Anava ja a embarcar-se, quan cinc o sis hòmens estranyament vestits, i de figures i ademans més estranys encara, sortiren del peu de la mar i començaren a pujar per lo rocam amb sens igual lleugeresa i per un lloc que semblava inaccessible.

-Qui són aquesta gent?- preguntà el passatger.
-Són pescadors de corall, que amb gran abundor aquí es cria- respongué el mariner.

Fins que desaparegueren de sos ulls atònits, los estigué mirant. Després se ficà dins la barca per a tornar a Torroella.



Maria de Bel·loch