| TOTS ELS QUI SOM A SA TUNA |
|
|---|
Tots els qui som a Sa Tuna, entre Aiguareda, on hi ha els Tayà, i Aigua Blava -l'Obiols, pintor, En Fises arquitecte, En Turell que serà enginyer, En Vidal mercader, en Requesens-, ens movem de bon matí enduts per una alegria comuna: avui arriba En Riba a passar uns dies amb nosaltres. Tots ens hem preguntat si En Riba es banyava. L'Obiols, al qual li agarda de pintar el mar amb Venus indecises i tritons respectuosos, ha dit, ell, el crèdul, amb aire campanyol i conven‡ut, que no. Quan En Riba, valisa en mà, ha arribat a Begur, on alguns l'han anat a rebre, tots titil.làvem. Hem hissat la bandera al pal de la balconada i, amb sordina, hem cantat l'himne. En vesprejar, quan ullpresos per la malenconia terrosa del sol colgat soldejàvem un pescador perquè ens cantés unes tendres melodies populars mentre jugàvem a la morra, algú ha engegat tot de disc amb sardanes, i, amb les dues o tres noies pescadores, severes, robustes, que integren el veïnat, les hem ballades en un cap de terrassa. L'un i l'altre volíem que, havent sopat, En Riba sentís cantar les havaneres que conserven els d'aquí amb tota llur candor, i, amb el vell Manera, les hem taral.lejades. Algú ha dit, i era ben tard de la nit, de sortir en mar per recórrer la badia des de la punta d'Es Plom fins a Cap sa Sal. A Sa Tuna no tenim ni llum, ni aigua, ni estiuejants. Però el cel, entre negrors rocoses, ens acompanya amb la divina fulguració de clarors eternes. No sé si En Riba es pensava de trobar-se en un indret tan primitiu, gosaria dir arcaic, on un es fa la il.lusió d'haver reculat segles i segles, on les formes dialectals en el parlar dels pocs que hi viuen tenen les sentors salabroses i l'alè humit d'una de les esplugues del cap de Begur. Hem bogat ara l'un ara l'altre, entre foscors immortals; tots callàvem tot mirant l'espurneig fosforescent que brolla de l'aigua a cada cop de rem i el ròssec de llum que deixa el timó, tan clar, que il.lumina els fons de les aigües amb llums d'aurora. A En Salvat-Papasseit i a En Garcés, els hauria plagut molt. Ells, en alguns dels seus versos, n'han sabut donar la frisança. Aquest vespre ha estat un vespre d'eternitat. Vull dir que tots el recordarem com el millor dels instants i, quan serem més grans, potser com l'Instant.
J.V. Foix (1893-1987)